El Discurs

Quan l'avió en què viatjaven aquell estiu va caure al mig de la selva, tots es veien morts de fam, de set o devorats pels salvatges. Tots excepte ell, que s'imposà com a líder des d'un inici -de fet, en qualsevol grup existeix, amb més o menys rellevància, la figura del líder- i va deixar anar un brillant discurs de pressa de possessió que emocionà les casades, féu vessar llàgrimes a solteres i arrencà aplaudiments unànims dels supervivents de sexe masculí.
Les seves paraules eren d'ànim, i deia que calia no donar-se mai per vençut, que l'optimisme i la valentia eren necessaris en moments com aquell que estaven vivint, tallarien arbres, aixecarien cabanes, caçarien animals, farien foc i senyals perquè de ben segur no tardarien massa a localitzar-los els avions de rescat havent notat la seva desaparició. Sí, veritablement el seu discurs va commoure tothom, molt més que els crits que va fer quan els caníbals -que els agafaren per sorpresa a meitat del discurs- el posaren el primer de tots a l'olla d'aigua bullent perquè indubtablement era un líder.