El dia que va marxar de casa

El dia que va marxar de casa la mare plorava com mai l’ havia vist. El pare, home auster, el besà per primer cop amb els ulls vermells i humits. El dia que va marxar de casa sabia que era massa aviat encara per fer-ho. El dia que va marxar de casa un nus al pit que s’estenia per la gola l’apoderà en el llarg trajecte fins al nou destí. El dia que va marxar de casa no sabia que mai més tornaria.
El matà el foc enemic un dia després d’incorporar-se a files tant bon punt sortia del furgó militar.
I amb ell moriren també les dues filles que hagués tingut amb la Patricia, o potser l’Anna, i la casa on haguessin viscut o potser el pis , i el primer sis-cents, i els estius a Cambrils, i les copes amb els amics, i el primer net, i el goig de veure com la Democràcia, aquella per la que no va arribar a lluitar però que per ella hi va morir, arribava tardiament en un país que ja no el recordava.