El dia que la Consol va començar a menjar gominoles

La Consol, dona de casa rica, estava avorrida de la vida que duia i buscava distraccions. Entreteniments. Pasatempos.

Va redecorar la casa. Una despesa de Cal Déu. Uns quants mesos d'enrenou.

I després badalls i buidor.

Faria la volta al món. Dues vegades seguides, vinga!
Va fer fotos, va comprar souvenirs per parar un carro i un tren i va tornar a casa.

I es va tornar a sentir que què faig.

Llavors va recordar que tenia el seu marit.

Va anar a la nevera del pis de baix i la va obrir. Allà era ell, en Ricard, ben conservat i cobert de bava de cargol.

La Consol el va treure i va posar la calefacció. Així l'home es refaria.

No podia evitar pensar en Walter Disney i en la seva volguda immortalitat, congelat esperant un remei contra el mal que el va matar. Que ínfims que som!

Però ella entatxonava en Ricard a la nevera quan dormia profundament, ajudada per les minyones. I li untaven per tot el cos aquella crema aconseguida a partir de les excrecions dels mol·luscos gasteròpodes que havia llegit que feia miracles a nivell eròtic.

Les minyones van traslladar en Ricard al llit. Lluïa, oliós tot ell.

Quan l'home va obrir els ulls la seva dona el mirava amb un picardies de color vi negre australià de bon prendre. Tenia a la mà una bossa amb nuvolets tubulars de color rosa blanquinós que havia comprat en una botiga de llaminadures.

-Mmmmm....que dolços i bons. Em fan sentir volàtil!

I els anava endrapant viciosament. En Ricard es va escandalitzar: semblava que la Consol mengés titoletes d'angelets miquelangèlics de la Sixtina! No es va excitar gens.

La Consol es va girar expressament per tal que ell s'adonés de com n'era de curt, el picardies. I ell li va allargar el barnús perquè no agafés fred.

Res a fer. El va deixar estar.

Però aquells nuvolets li havien agradat. Va tornar a la botiga i va sortir-ne amb tot ple i també carregada de gominoles. Es passava el dia menjant-ne, delint-se, s'excedia i tant se li'n fotia. I va començar a engreixar-se i a criar cul i un acordió de mitxelins i així almenys va tenir alguna cosa a fer: anar-se a comprar roba nova sovint perquè augmentava de talla progressivament.


Aviat petaria, de fat i bomba, la Consol. Aquelles menges farcides de tota mena de merda industrial amb incrustacions de cervell de vaca boja no proven.



El dia de l'enterrament damunt del ferètre hi havia una gran corona feta de llaminadures que la que li'n venia havia tingut el detall de fer-li amb el greu afegit de no omplir més el calaix com amb aquella clienta.
El marit, tot llustrós, i les minyones es mostraven compungits. Una sentida pèrdua.




Quan arribessin a casa a més d'un li cauria la bava si pogués veure que bé s'ho passaven tots tres al llit, fent de tot i més arrel de la potència que atorga els mucus dels invertebrats i que feia que en Ricard tingués el llimac ben trapasser, entre d'altres.

Pobre Consol! Hi ha gent que té mala bava.