El destí

Ha passat la dama de la Mort amb el seu amant.
El senyor Destí.
No miren a dalt ni a baix , ni a dreta ni a esquerra. La seva mirada es freda i serena.
Ell, baró engreit, va davant, repartint el primer que li surt del seu sarró.
(La dehesa Fortuna casi mai i es.)
Ella submisa, mira i calla, tant sols sap el que li diu el seu amant, com si amb ella res no i fos.
Als dos, tot plegats, els veiem passar.
El Destí no admet preguntes, i la Mort sols et dona una resposta.
Ell ho vol !!!.
Acotem el cap i esperem.
El Destí i la Mort ja son aquí.
(A vegades poden ser bones les dues coses.)
Son els dos interrogants de la nostra vida, no es sap quan vindran.
Però . . . sempre son de camí.
Ens diem veig venir el meu destí, o pensem, això serà la meva mort.
Anima innocent !!! Qui sap el que hi serà dintre el seu sarró.
El Destí es un Deu i vol reverencia. Es com el Noel, amb la diferencia que hi treballa tot l'any.
Pensem; avui estic aquí . . . demà, Deu dirà. Avui soc ric i poderós, demà . . . Deu dirà.
Que ens tenim que ficar amb les mans de Deu?.
Però quin Deu?.
No ens enganyem,!!! tots en tenim un de Deu.
Però quin es el millor?
El meu, el teu, el d'aquell que li prega al vell mig del desert, o el que li prega envoltat d'or i plata?.
He vist que tothom tenim el nostre Deu, que es el de tots els éssers humans, el de les bestioles, el del cel i de la terra, del foc i del aigua.
Tots tenim en qualsevol part del Mont el nostre Deu, el nostre Destí i la nostra Mort.
Confio en que els tres hem siguin ben dolços.


Tindouf, agost 2004.