EL DE BAIX

Carrer de Baix, no s’hi mataven pas a l’hora de posar-nos nom. El de Dalt, el del Mig, el del Racó i para de comptar.
Jo soc el carrer de Baix. A un costat hi tinc quatre cases encarades a sol ixent i cinc més a l’altre que s’escalfen amb el sol de la tarda. Poca cosa, pensareu, però són cases grans i ben boniques. Tot i la meva poca llargada les revetlles del carrer de Baix eren sonades! S’hi aplegava tota la gent del poble.
Ara, l’única casa que respira és la del Mingo, és la del final, la que fa cinc. Com lluïa quan la Remei tenia les finestres plenes de geranis vermells! Però el Mingo no està per romanços, s’ha fet gran, pobre home, i prou que fa vetllant perquè el fanal que té davant la porta no s’apagui. Li estic ben agraït, no m’agrada gens passar la nit a les fosques.
Darrerament, no estic gaire millor que el Mingo, tinc un aspecte deixadot, ningú tapa ni blanqueja les esquerdes i el blauet de les finestres s’està descolorint; l’escombra de la Pepeta ja no em treu el fullam de sobre i sense cap xerrameca que hi posi música, el silenci m’aclapara.
Sort en tinc del Mingo. Així que el sol desperta els teulats, espero impacient les pessigolles dels seus peus. Amb un caminar entre arrossegat i mandrós, cada matí, va cap a Ca la Nita, el bar de la plaça, allà, d’un glop, es pren la barreja que, segons diu, l’ha mantingut dret fins ara.
Aquest matí el Mingo ha sortit amb el carro tan carregat que semblava que hi portés la vida al damunt. No sé pas on devia anar. El més estrany és que ha tancat la porta del tot i amb el xerric de l’última volta de clau ha arribat una quietud espectral que se m’esmuny per tots els racons.
M’he quedat sol. Fa tres dies que el fanal també m’ha deixat.
Ahir em va trepitjar una gent estranya. M’ensumo que alguna cosa hi tenen a veure en això del Mingo. Es miraven les cases. Tenien veu de garsa cridanera. Era capaltard, l’hora que l’enllosat em sua d’humitat i les sabates els lliscaven d’allò més. Quina sensació més apegalosa em van deixar. A més a més, mira que la placa m’identifica prou bé, doncs només feien que parlar d’un tal Carrer Nou. Això, i el clec-clec d’aquelles sabates de senyoret m’han xopat tots els racons d’un tuf desconegut.
S’està fent fosc. Una boira espessa escampa el meu desconsol per l’empedrat.
Una boira plena de llàgrimes que no puc plorar.

#cescarelatcurt
#altres narradors
#vullescriure
@fsolde55 a Instagram