El cotxe blau

Feia dies que la Pia en sortir al mati per anar a la facultat, veia un cotxe blau aparcat enfront de casa seva, a pesar de ser vell i arrossinat el trobava bonic. Quelcom d’estrany la feia girar i mirar-lo més d’un cop. Sempre es fixava en l’ombra fosca que hi havia rere el volant. No acabava de definir si era un home o una dona. La imaginació la portava a pensar que potser algú l’espiava...
En tornar al vespre mai no hi era. Obsessionada, va comprovar que tampoc hi era ni els dissabtes ni diumenges ni festius.
Un dia va sortir cap a la facultat enfebrada i va tornar a casa. Estrany, el cotxe encara hi era, però ella no estava d’orgues i va trucar al intèrfon. La mare no contestava; encara li faria buscar les claus dins aquella bossa tant plena i desendreçada ! I amb el mal de cap que tenia... Per fi es va sentir una veu rogallosa que deia:
- siiii?
- Obrem mare, encara dormies? va dir la Pia enutjada. Com hi ha mon!!
En arribar va trobar la mare amb les galtes enceses, el llit desfet i tot per fer. Que bonic i ella era qui la renyava per no fer res a casa!
Mesos més tard la Pia es va enamorar bojament d’un professor de la facultat, en Pol, un home gran, però ella el trobava molt interessant.
En acabar la classe, solien trobar-se al seu despatx.
Una tarda, varen allargar-se tant que ja era negra nit. En Pol li va dir:
- va, et porto a casa.
La seva sorpresa va se majúscula, en veure que el cotxe, era aquell blau que veia sota casa seva. Mentre sortien del garatge, la Pia va tornar a deixar volar la imaginació i fantasiejava amb aquella silueta obscura de rere el volant, ara amb la cara d’en Pol. - Ja estava boig per mi. - Si, era a mi a qui espiava... i a més va camí de casa, sense haver-me preguntat res.
De sobte, una frenada inesperada va trencar el silenci. Tan sols en veure al seu davant els ulls de la mare desorbitats fitant-los, en va tenir prou per aterrar. No va caldre cap explicació.