El costat fosc de la ment

Immers en el corrent ineluctable de conferències, col·loquis i taules rodones de l'any Rodoreda, em decideixo finalment a parlar de la que va ésser, en el seu exili interior, la veïna més il·lustre de Romanyà de la Selva. Sóc d'una generació que va descobrir els clàssics de la literatura a través dels còmics, el cine o la televisió i que posteriorment, havent-hi tanta cosa per llegir, no va considerar necessari anar a les fonts per beure de la idea original. D'entrada, doncs, he de confessar el desconeixement més profund de la prosa d'aquesta clàssica nostrada, encara que hagi pogut descobrir la seva obra a través de les adaptacions que s'han fet per a la televisió de dues novel·les cabdals: "La plaça del diamant" i "Mirall trencat". Ho sento pels admiradors incondicionals de la novel·lista, però la meva opinió és que la primera de les dues no deixa d'ésser una història romàntica sense suc ni bruc mancada d'interès, tot i ésser la seva peça més traduïda. "Mirall trencat", en canvi, a través de la història de tres generacions dels Valldaura ens revela l'aspecte més tèrbol i més morbós de l'autora.

Aquesta obra, per a molts crítics la més reeixida de l'autora, va ésser publicada l'any 1974, amb la novel·lista residint novament a Catalunya després del seu exili a Paris, Bordeus i Ginebra. A la vegada que ens dibuixa uns personatges d'una manera precisa i detallada, també ens endinsa en el costat fosc de la ment, aquell que s'intueix a través d'imatges esporàdiques però insistents, gairebé obsessives, que burlant les barreres de l'autocensura se'ns mostren per un moment nues i descarnades. En aquesta obra hi ha una presència constant de la mort, revelada o intuïda, rebutjada però atraient, una excursió bastant perllongada pels terrenys fronterers entre la lucidesa i la bogeria, un passeig escabrós pels jardins llòbrecs de la crueltat infantil, una desassossegada reflexió sobre la faceta més irracional de la naturalesa humana. Buscant la possible però remota complicitat del lector, la literatura que, fonamentalment comporta una confessió, arriba en casos com el d'aquesta novel·la al despullament total de l'ànima, una situació gens agradable que deixa més desemparada a l'autora que la pròpia nuesa física.