El colom kamikaze

No sabia si era un colom, una coloma, un colomí o una tórtora. Malgrat la seva ignorància, tenia clar que per les seves característiques pertanyia a l’ordre dels columbiformes, de la família dels colúmbids. Avui , cap a les deu del matí, ell estava assegut a la butaca, llegint, i de cop i volta veu, de reüll, una cosa fosca que s’apropa veloçment i, gairebé simultàniament, sent un sec i fort soroll al finestral de la sala. Ha estat un instant el temps transcorregut entre el fet i girar-se per copsar que havia passat realment.

L’ocell era allà a la terrassa, estès potes amunt. Intentava aixecar el seu caparró i obria i tancava el bec. Un lleu moviment d’una ala i tot seguit de l’altra, però de seguida s’han quedat quietes. Ha encongit lleugerament les potes i ha tancat els ulls. S’ha quedat immòbil, sense vida. Han passat pocs segons de tot plegat, sense temps a reaccionar. Tampoc hagués pogut fer-hi res per salvar-lo. L’ha recollit amb la pala, l’ha posat dins una bossa i l’ha llançat al contenidor d’orgànic. Suposava que és allà on l’havia de tirar. De fet és una qüestió aquesta que no se l’havia plantejada mai.

Aquesta incidència l’ha fet pensar que entre la vida i la mort només hi ha una finíssima i curta línia temporal. Del ser i existir, al deixar d’existir és un instant. També l’ha entristit i s’ha sorprès d’aquesta reacció, diguem-ne emocional, atesa la seva profunda aversió als colúmbids en general. De retruc l’ha fet pensar en el colom com icona de la pau, de la innocència, de la espiritualitat, de l’enamorament i, fins i tot, d’un símbol de la fecundació sense contacte carnal (una mena de “in vitro” versió de l’antiguitat.) i no entenia aquesta sublimació metafòrica d’aquest ocell, sense cap atractiu especial i amb un cant monòton, avorrit, pesat, reiteratiu i estressant.

Ell odiava els coloms perquè són una plaga ciutadana i la seva colomassa fa malbé monuments i embruta fastigosament el terra. Qui no ha maleït aquell colom que ha decidit deixar anar la femta sobre el vestit de mudar ? Qui no ha maleït aquell colom que li ha deixat el cotxe “tunejat” amb unes immenses taques groguenques i llefiscoses, que tan costen de treure ?

Interiorment es preguntava com podia ser que aquest ocell pugui inspirar aquestes metàfores envers conceptes tan diametralment oposats. ? I es preguntà també, perquè estava pensant tot això sobre aquest colom, coloma, colomí o tórtora que ha interromput bruscament la seva lectura, amb l’atac kamikaze contra el finestral. No ho entenia pas i, oblidant-se del fet ocorregut, va passar pàgina...