El club dels selectes

Un relat de: Anaïs
Era un club molt conegut arreu. Allí, s’hi reunien persones de totes les edats i condicions. Això sí, es regien per unes normes no escrites sobre com comportar-se, com anar vestits, etc. Discretament, les possibles noves incorporacions passaven per un filtre del que no n’eren conscients, si calia simplement no eren acceptades amb un “no hi ha més places de soci”. Aquest club estava a la vora de la plaça més coneguda del món, on s’hi duien a terme altres tipus d’activitats que els membres del club dels selectes s’ho miraven de reüll amb actitud displicent, preparats alguns d’ells per anar-hi algunes estones a treure-hi el cap.
L’ambient del club dels selectes era saludable, amable, perfumat tot amb aire de cordialitat. Les tardes fluïen entre copes de “bourbon”, xampany francès i combinats especials. Els membres del club dels selectes sabien que no tothom tenia l’oportunitat de formar-hi part, i se sentien orgullosos d’estar-hi.
Un dia, el president del club va tenir una idea. Ell creia que calia donar nous aires al club, tenia por que s’encarcarés. Així doncs, va acceptar-hi una nova incorporació.
La nova incorporació era una persona diferent, vestia de colors alegres i duia sempre cua de cavall. El primer dia, als membres del club selecte els hi va fer certa gràcia, perquè aquell nou membre els hi regalava ara una flor, ara un bombó en forma de caragol, ara unes fulles seques perfumades de gessamí, ara unes galetes recent fetes... El nou membre s’hi sentia còmode, sabia que era diferent que ells, però se sentia acceptat.
Poc a poc però, la primera impressió que s’havia tingut va anar canviant, ja no feia tanta gràcia: es posava enmig de les converses, feia bromes quan no tocava, i els seus regals ja començaven a ocupar massa espai.
Es van fer grupets de membres que parlaven més fluix encara i que ho comentaven sutilment. Anaven aportant opinions, sempre amb mesura, amb paraules fines i cultes que al nou membre li costava d’entendre, tot gens fora de to. Van aparèixer membres per casualitat, alguns deien que havien sabut el que passava i altres no, però anaven afegint impressions de tot tipus. Alguns d’ells, van aconsellar al nou membre que canviés de roba, que no donés tants regals, que fos més discret.
El fill del president del club dels selectes era un snob repel•lent. Tenia molts diners, tenia poder dins del seu cercle i ell sabent-ho es mostrava petulant. Es va assabentar també el que passava al club presidit pel seu pare i va decidir actuar. Va llogar una de les prostitutes de luxe més ben pagades de la ciutat i va aparèixer pel club una tarda. Tothom el va rebre amb sorpresa, però acceptant la companyia que duia de cara al seu pare. Es van asseure en una de les butaques i de seguida van començar a acariciar-se i a morrejar-se, fent gemecs que arribaven a les orelles de tots els membres presents.
El murmulli de veus anava augmentant, els membres no sabien que fer, estaven esgarrifats per tanta vulgaritat. Però els fets no van deixar d’agreujar-se. Va arribar el nou membre que molts no volien i va començar a repartir somriures i gelats de vainilla per les taules. Quan va arribar a la del fill del president, va fer el mateix... la reacció del fill va ser eixordadora, va començar a riure dient-li: “tu no ets membre d’aquest club dels selectes, tu no ests benvinguda, que no veus que fas pena? Au, ves-te’n, que el prestigi del club se’n veurà afectat, faràs que haguem de tancar!” Aquestes frases les anava repetint un cop i un altre, cada vegada més fort. La resta de membres, ja no sabien on posar-se.
Alguns, intentaven dir-li que parés, altres opinaven que ell també estava atacant el prestigi del club dels selectes, però ell encara s’enfurismava més: “Vull que tanqui el club, vull que tanqui el club!” dirigint-se a altres membres “Jo no sóc digne d’aquest club, vosaltres tampoc!”
Els cambrers del club, sense fer soroll, van anar al despatx i van fer una trucada al president per avisar-lo de la situació. El president no va tardar a aparèixer. Enfurismat, es va encarar al seu fill, retraient-li la seva actitud. El fill se l’escoltava en silenci, ho havia de fer, ja que els diners que tenia al seu compte corrent els hi ingressava cada mes el seu pare sense haver de moure un múscul i era massa llest per perdre-ho. El seu pare, recte com era i avergonyit del seu fill, el va fer fora del club dels selectes.
Mentre passava això, discretament, el membre recent acceptat havia recollit les seves floretes i els seus somriures mentre una llàgrima culpable baixava per la seva galta. Ningú ho havia vist.
Alleujats, els membres van anar comentant el que havia succeït, contents que el club dels selectes hagués tornat a la normalitat. No ho reconeixerien mai en veu alta, però potser havia valgut la pena que hagués passat allò per deixar clar perquè existia aquell club dels selectes. Al cap i a la fi, per altres coses existia la plaça més coneguda del món, on aquell membre que ja havien oblidat podia repartir-hi els seus somriures i flors, i on alguns membres del club dels selectes també hi anaven sense fer-ho públic.
I el club dels selectes va continuar funcionant, amb el seu ambient saludable, amable, perfumat tot amb aires de cordialitat.

(27/05/12)

Comentaris

  • Artis Pla i Calders | 29-05-2012

    volia fer un comentari a l'alçada del que m'ha dut fins aquí i veig que malgrat tracta un tema similar i mirall de l'altre, ho hauré de fer igualment.

    És una idea força comuna la que treballes en aquest relat, una mica embrollat en el seu desenvolupament, però prou clar en la seva definició. Crec que li caldria algun repàs en el lèxic per què quedés més acurat. Els fets queden una mica l'un sobre de l'altre, en la seva exposició, tot i seguir una estructura clàssica dels bons i els dolents. Sense voler molestar a uns ni a altres, prens partit per un dels dos bàndols, i això un escriptor(a) no s'ho pot permetre, mai s'ha de veure que qui escriu hi està involucrat en la història. En això et diria que el relat que m'ha dut fins aquí et mostraria la manera de fer-ho.

    Un bon exercici el vostre, relats comparats, veig que feu una bona feina en aquesta plana.

  • Benvolguda Anaïs:[Ofensiu]
    Floripòndia | 29-05-2012


    A mi també m’agrada que t’agradi el meu relat. No és més que un intent d’escenificar com de diferents es poden interpretar les coses. Tot va bé fins que deixes anar “si no hi fóssim la gent vulgar, la gent culta no podríeu ressaltar”. Et confons, a RC no hi han diferències de classes, de criteri si, però tothom és benvingut i només se l’hi demana que estimi la literatura. Si creus (com sembla pel teu escrit) que és una qüestió de elitisme t’equivoques greument. Tots hem llegit el teu primer relat i ens ha fascinat i commogut, només cal veure els comentaris. El teu primer relat!. Tornem a parlar d’elitisme?. Tothom t’ha tractat bé als reptes. El problema no és de senyors i senyores selectes que els molesta el xivarri, sinó d’invasió de territori comú. Un company em feia aquesta reflexió: Només cal comparar el nombre de posts i comentaris vostres al fòrum amb la mitjana de qualsevol altre relataire.
    Ningú no us vol fora del fòrum, la majoria admirem el vostre dinamisme, però no el seu abús. I si ningú respon a una pregunta o un repte, serà perquè no els interessa, no es pot lamentar la manca de participació.
    L’energumen intrús a que va actuar l’altre dia té el rebuig total de tots nosaltres. Es van fer molts esforços per neutralitzar-lo. Allò fou un acte individual injustificable. Que basant-te en això deixis el fòrum, com dius a la bio, és un acte de menyspreu per a tots el que van rebutjar i resoldre el problema, que van sortir en la vostra defensa. Una cosa és el desacord, una altra un acte de vandalisme. I també significa que encara et creus una víctima d’una conspiració contra vosaltres, la millor tècnica per no haver de fer autocrítica. Sigues raonable, torna a barrejar-te amb tots, i veuràs que aquí no hi ha ghettos.
    Una abraçada.

  • M'ha fet pensar i molt[Ofensiu]
    Mena Guiga | 28-05-2012

    i qui sap si identificar-me amb algun personatge. És clar que és un relat i res que s'hi esdevingui...com era, allò? "cap coincidència amb fets i persones reals...i blablabla...? I què? Visca la inspiració! A vegades les muses tenen aquell toc malparit (o de mala llet imbuïda, expressió sinònima creada per algú proper).
    Hahahaha, Anaïs!
    Riem i com boges. Rient hi ha una llibertat i els manicomis seran centres d'alta felicitat en aquests temps en què qui no és boig s'hi torna o busca algú amb qui tornar-s'hi.
    Gràcies per ser a RC. " El club de los poetas muertos" potser, al seu torn, t'inspiraria...si més no, el títol?

    Mena o Lídia de Malgrat i del Maresme.

l´Autor

Foto de perfil de Anaïs

Anaïs

49 Relats

174 Comentaris

47163 Lectures

Valoració de l'autor: 9.78

Biografia:
Hola!

Diuen que definir-se a un mateix és una de les coses més difícils que hi ha, i més si et demanen o et demanes que és allò que tens de positiu.

Sempre m'ha agradat molt llegir i escriure també; anys enrere recordo que si m'havia plantejat d'escriure a nivell professional sempre pensava: "On vas tu, amb escrits que tenen com a màxim dues pàgines mecanografiades?" (Sí, abans no hi havia ordinadors, costa de recordar-ho...).

Jo sóc la típica escriptora que quan realment m'inspiro és quan estic trista, així que pot ser que els meus relats siguin sempre de situacions difícils, que com tothom he passat les meves. Però des d'aquí us asseguro que la major part del temps estic alegre, sóc sociable i positiva.

Ens llegim,

Annaïs
(09/03/12)

Aquest és el meu correu electrònic si necessiteu preguntar-me alguna cosa o simplement pel que vulgueu (sempre que estigui dins del marc legal vigent i per a tots els públics, jeje):

anais1978@yahoo.es


UN GRAN SOMRIURE!!!