El cinturó de castedat i els orgasmes ofegats

La Tilde no era modista tot i que cosia somriures perquè no sortissin i es tornessin tristesa.

La Tilde era una princesa medieval castigada amb un cinturó de castedat ben col·locat per un marit possessiu, el cavaller Melltorm, home robust i feixuc que feia un metre d'alt. Semblava un cigró descomunal i quan ella li ho va comentar (tota enrigolada) després d'haver-se casat santament i concertadament ..ell, furibund, la va hostiar i va empetitir, de resultes de l'enuig, un centímetre. La Tilde va recollir les dues dents que li havia fet saltar i es va posar una mà a la galta que seria de vellut blau. Des d'alehores Melltorm va tenir la seva bella muller confinada en una torre solitària i elevada i només li feia dur sopa de fonolll pels àpats...perquè fa venir desig, molt de desig, i que es fotés ben fotuda. I ell marxava a penetrar pageses i peixateres i alguna monja desprevinguda i anar omplint el món de bastards i se sabia que eren seus perquè feien un metre d'alçada.

Sí, la Tilde es cosia l'alegria amb agulles invisibles.

Vivia amb la llum minsa d'una espiera i intuïa la primavera encara que fos una altra estació. Coses del fonoll. La princesa no tenia color: el sol no la tocava. La princesa no tenia roba neta: sempre era la mateixa. La princesa no es podia arreglar la generosa i rutilant cabellera: no tenia pinta. Així que va haver-se de fer dues trenes que anaven esdevenint més llargues i més llargues i que haurien ridiculitzat la mida del miserable marit.

La Tilde no plorava perquè la cambra tubular estreta hauria agafat humitat i és nefast per als ossos. Jugava a passar d'un mà a l'altra les dues peces dentals perdudes.

I, sobretot, la Tilde, quan no cosia somriures ni riures que qui sap on paraven per ser cosits, es dedicava a apaivagar allò que el cos exuberant de femella jove demanava constantment. Era ben difícil amb aquella peça de ferro malparida i patia molt.

Fins que el cavaller Melltorm va ser devorat per una víbria que de ben segur sabia com tractava les dones.

Aleshores algú va córrer a alliberar la princesa.

Eren tots els fillets i filletes del difunt, que ja creixien a la seva imatge i semblança. Volien hostiar-la i fer-li caure dents. La Tilda no podia creure com la genètica pot ser tan exacta i va reaccionar inesperadament.

Va agafar les trenes amb les mans i les va fer girar amb energia i aquella colla de taps de bassa o saltaven o rebien una fuetejada de cal Déu. Com que accelerava, la Tilda, no la podien seguir i en poc temps tots havien estat tombats i passats a millor vida.

Les dones víctimes del traspassat van ovacionar-la. La van banyar i pentinar i li van donar un vestit preciós. En acabat la van fer estirar-se en un llit flonjo i gros en una cambra de somni...i van portar-li un príncep llogat entre totes per tal que satisfés tants anys de repressió.

Cada vegada que sentien com gemegava de gust, elles aplaudien. Val a dir que quasi es gasten les mans i el príncep alguna altra cosa.

Però el millor millor millor van ser les rialles encisadores i sanes que la Tilda va deixar anar en haver acabat i que van sortir per portes i finestres i es van extendre arreu, per fi descosides!