El carreró del temps (Aleix i Lluna, Capitol 2)

Un relat de: Amalasunta
Després del dia de l'excursió al Matagalls havien quedat vàries vegades. Seguien actuant amb molta cautela, amb timidesa, cap dels dos es volia precipitar.

No va ser fins a la segona vegada que es van veure ell s'havia decidit a fer-li un petó. Va ser innocent, dolç, quasi sense voler, tot i que portava mitja tarda armant-se de valor per fer-li. Ella va reaccionar amb timidesa, però no es va apartar.

Va ser mentre esperaven el semàfor. Ella li agafava la mà i ell se'n va aprofitar, va plantar-se davant i la va agafar per la cintura, de manera que van quedar ven a prop l'un de l'altre. La Lluna se'l va mirar nerviosa, però no va dir res. Es miraven fixament i ell sabia que era el moment d'actuar. Va acostar una mica més el rostre al d'ella fins a fregar-li el nas amb el seu. Va sentir el seu cos estremir-se en silenci. Estava molt nerviós, però era ara o mai. Va fer un parell de passades juganeres amb el nas, lentament, aturant-se de tant en tant, sentint com la seva respiració es feia més intensa, el cor li bategava amb força. Va seguir amb el joc fins que els seus llavis es van tocar lleument.

Va tancar els ulls, va atreure-la encara més cap a ella i va fer-li un petó als llavis el més suau del que va ser capaç. Va esperar uns segons estudiant la seva reacció abans de fer-li un segon petó. Va notar com els seus llavis s'entreobrien i deixàven pas a una llengua que es delia per tastar aquell gust nou.

Ella va passar-li els braços per l'esquena i va permetre's deixar els seus llavis un instant per fer-li una abraçada amb el cap cot sobre l'espatlla. Ell li acaronava els cabells i ella, ara més relaxada li regalava petits petons sobre el coll.

Van continuar abraçats una bona estona fins que van reunir el valor de tornar-se a mirar als ulls. En un moment donat ella va apartar-se i agafant-lo encara de la mà va estirar-lo per creuar. Van caminar en silenci un carrer, els dos mirant cap a totes bandes, sense saber què dir i llençant-se somriures nerviosos.

S'estrenyien la mà amb més intensitat que abans, com si a través dels dits intentessin comunicar tot el que no es gosaven dir. Tot d'una van entrar en un carreró apartat. No passava ningú i l'Aleix va aprofitar, la va estirar cap a un costat, fins a quedar-se arrepenjats contra una de les parets i abraçant-la amb fermesa va acostar de nou els llavis als seus, primer suaument. La lluna se'l va mirar amb un somriure i va avançar cap a ell, aquest cop amb un petó llarg i intens.

Es van besar intensament. Per un instant el temps s'havia aturat i els seus cossos entrellaçats començaven a acompassar respiracions i batecs. Es van separar un moment, uns centímetres, l'espai just per poder mirar-se als ulls i en aquell moment tots dos van sentir que podien llegir-se l'anima mútuament, podien entendre exactament el que l'altre li deia sense paraules, sols amb una sola mirada.

Després d'una eternitat que va passar en un instant la Lluna va baixar lleument la mirada i se li va acostar tendrament, fins que els seus fronts van quedar a tocar, en un gest dolç, amorós.

Es van quedar en silenci, com si estiguessin assimilant el que acabava de passar, aliens al món, capturant aquell instant a la memòria. Vindrien altres petons, altres moments, però els dos sabien que sempre recordarien aquell primer petó, i aquell petit carreró on el temps semblava aturar-se.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: