El capítol 25

No m’ho creia. El president del jurat havia pronunciat el meu nom. Amb veu ferma, immutable a l’emoció del moment, havia llegit primer el meu pseudònim i després el meu nom real. Vaig escoltar els aplaudiments esclatar al voltant però una estranya força em lligava a la cadira. Notava com totes les mirades s’havien clavat en mi. Els flashos dels fotògrafs em cegaven mentre la porta en la llunyania em convidava a fugir d’aquell lloc, on la responsabilitat del protagonisme em pesava com una llosa d’una tona.

Algú em va xiuxiuejar a cau d’orella que havia de sortir a rebre el premi. Era el més important que es concedia en la meva llengua. Amb ell entrava de ple en l’elit dels escriptors. Els propers dies hauria de concedir un munt d’entrevistes. I en totes elles em preguntarien el mateix: si realment la meva novel·la era autobiogràfica. Jo intentaria fugir com pogués d’aquella qüestió. Tot i saber que qualsevol escriptor dota a les seves històries de materials que només es poden descriure si s’han viscut en primera persona, no volia que cap lector pensés que el que es narrava en el capítol 25 formava part de la meva vida.

M’agradaria explicar com va néixer la meva història, quines van ser les llavors narratives d’aquell relat sòrdid que s’iniciava quan jo tenia catorze anys. Tanmateix, la ficció em concedia el dret a maquillar els esdeveniments amb paraules escrites des de la barricada que proporciona la creació literària. Tot i ser la novel·la més venuda del meu país durant un any, tot i haver estar traduïda a trenta llengües, tot i haver guanyat més d’una desena de premis internacionals, ningú havia de sentir-se propietari de l’autèntica veritat. Per aquell motiu, m’havia inventat a Joan Madí. Era el millor personatge que havia creat mai. Sòlid, amb un perfil psicològic propi d’un relat de Tolstoi o Chéjov, coherent i captivador… tot allò i més havia assegurat la crítica. Però el debat continuava instal·lat a les tertúlies. El capítol 25 formava part de la meva biografia més secreta?

Vaig recórrer el camí a l’escenari amb una seguretat que fins i tot a mi em va sorprendre. Veia els somriures d’aquells sàtrapes del món editorial saludant les meves passes amb tota la hipocresia de la què podien fer gala. Molts d’ells havien rebutjat la meva novel·la quan vaig enviar el manuscrit al seu despatx ampli i lluminós de la Diagonal. Em van dir que no s’adequava a la seva “línia editorial”. Seran imbècils. Mai han tingut cap mena de línia editorial. Han publicat biografies de nens de quinze anys perquè són el fenomen del moment, han contractat a negres perquè escrivissin novel·les que signaven presentadores de televisió incapaces d’explicar què és una subordinada o una metàfora, han publicat manuals d’autoajuda copiats literalment de llibres americans d’autors desconeguts. I ara tots ells són aquí, adoptant el gest i la mirada d’un intel·lectual del tres al quart. Quina farsa.

Finalment arribo a l’escenari, li faig un petó a la guapa presentadora de l’acte i li dono la mà al president del jurat. Quan em donen aquella mena d’estatueta estranya, els flashos converteixen el moment en un armageddon impossible de viure amb els ulls oberts. Segueixen els somriures al meu voltant. Sóc conscient que em miren amb una barreja d’admiració i compassió. Saben que he escrit la millor novel·la dels darrers vint anys però, al mateix temps, senten pena pel Joan Madí. El veuen com el meu alter ego i no se’n saben avenir amb les seves misèries, especialment amb el capítol 25.

Ja s’ha fet el silenci. M’apropo al micròfon. Em preparo perquè la meva veu em soni estranya quan l’equip de so l’amplifiqui per tot el saló.

Sé que molts de vosaltres espereu que expliqui si és o no veritat el que es narra en el capítol 25 ,- dic sabent-me al bell mig del món literari -.