L'únic capital que val...

Aneu al golf. Aneu al golf? I a l'espà. L'espà?
Sempre amb un somriure malparit als llavis; que no és als ulls.
Els ulls us ploren enfonsats als solcs;
escrutant,
sibil·lins, els gests d'aquells votants
que sospiteu que són qualssevol cors que aneu trobant.
Votants. Futurs votants.
Constructors del vostre petit regne de taifas d'euros i fons d'inversió.
Suissa estimada, que verda que ets!
Sopars de partit, congressos, copets a l'espatlla, lluita de grups de poder.
Els de l'un, els de l'altre; sotsdirector, sotsecretari, delegat del govern, candidat al senat...
"Que listo que es Alberto, y que planta que tiene";
sentor de perfum pujat de Pedralbes amunt;
menyspreu a la mirada que es clava a les sabates de vint euros;
orgull de classe que venç el complex profund de saber-se orfe d'empatia i sensibilitat,
escalant graons a la cursa del poder.
“Que viva el Rey!
Que viva Dios!
y si el obispo rie,
riámonos, riámonos”.

La vida se'ls fon en un món diferent al de tu i jo;
el nostre món és fet d'alzines i massís roig; flaire de farigola i romaní; arrels al cor, i fent camí
lluny d'uniformes i de protocol.
Odiem la gespa empresonada als jardins de Monterols,
arran del golf dels del poder i el banc.

Perquè tu i jo
som del massís i els Òbits,
de la quitxalla bruta arrencant cançons;
somrient des del profund
amb llavis i ulls;
muntanya amunt;
petons a cucs, tresors ocults
de nit al bosc;
un petó escadusser als matolls,
independència i llibertat;
nuesa i igualtat;
parracs al jec;
un tronc de banc;
un bany en boles al barranc obscur.
I com va dir aquell Joan:
“faré una cabana
de pedra i de fang”.

I som aquests
els qui hem de fer marxar
al tuf de golf, al tuf d'espà;
pagat amb la suor del teu germà;
de l'avi que no cobra;
del pare que plorant;
no pot comprar ni els llibres escolars.

I som aquests els qui hem de dir d'un cop
que el capital s'ha mort;
que l'únic capital que val
és cor i és carn.