Llista de tristors

El “ jo vaig arribar abans” de la bèstia.
L’amor per terra.
La veu del seu amo.
La xinxeta de cada dia sota de les soles de les sabates de qui “ofèn” la integritat del territori.
Qui s’ho creu tot i es relaxa.
Qui s’ho empassa tot i s’esvera.
La repetició de les mentides fabricades.
L’odi que es disfressa de justícia.
L’evangeli buit i gelat de la veuarra.
El ximple útil i utilitzat.
La veu avellutada de l’animal salvatge.
El bramul quan li sembla que se li mengen els aglans.
La ventositat que es converteix en veu per la por a una pell més fosca.
Els meus germans menyspreats.
L’arma venuda en silenci pel meu banc amic.
La vida tallada per l’arma venuda.
El “només els meus avis”.
El “només els meus fills”.
El “només el que és meu”.
El somriure balmat sense flama ni brasa.
El crit narcisista del meu melic.
La riallada fatxenda de “la veu del seu amo”.
La marca dels altaveus de sempre.
La veu en llatí.
La veu de “el que és meu és meu”.
El cap sense un cervell que es pugui preguntar per què és meu o per què és seu.
El cap amb cornamenta que envesteix les paraules que no són repeticions.
L’arremesa del brau que defensa el seu territori enllotat de fems.
La fam.
L’espasa al ventre d’aquell que s’alimenta vuit-cents anys en una terra verda.
El qui menja i no pensa.
El qui pensa i no estima.
L’esquelet sense carn.
El qui besa filats i escup banderes que volen ser lliures.
El qui trepitja el més feble.
El qui no veu el més petit.
El qui menysprea tot allò que ignora i tot allò que no comprèn.
El qui tem tot allò que ignora i tot allò que no comprèn.
La veu freda de la por malaltissa que s’amaga a la fatxenderia.
El qui amaga el seu feixisme en el feixisme dels altres.
El soroll dels cops en una reixa.
El qui tremola a causa del qui és diferent.
La veu antiga dels esclaus venuts pels nostres pares.
La vergonyosa disfressa de príncep amb què es vesteix el cardenal, i la seva mirada agra.
El déu falsejat pel trist servidor amb disfressa.
Les estimades fronteres del sud i les odiades fronteres del nord.
La gent que s’ofega.
El tòtil que intenta, amb xifres, justificar els ofegaments.
Els nens morts.
L’odi que creix com la malva.