El buit del silenci

"Amor, les quatre lletres més ben combinades per formar la paraula més bonica de la nostra llengua." Pensava l'Elisa mentre tancava la porta de la seva habitació i es deixava caure sobre el llit. A palpentes va trobar el comandament de l'equip de música que tenia al costat de l'armari. Només li va caldre prémer un botó per escoltar la peça que més falta li feia sentir en aquells moments, era la que sempre escoltava, al cap i a la fi. Va deixar que aquelles notes de Chopin l'omplissin mentre somiava que eren els seus dits els que lliscaven sobre el piano que sentia. Algun dia potser arribaria a tocar-la, quan en sabés més.

Es sentia especialment cansada, aquell vespre. Havia tingut un dia bastant dur: dos exàmens seguits i una pila d'exercicis que havia deixat a mitges. L'ascensor de l'edifici on vivia s'havia espatllat i vivia en un cinquè pis. A més, la nit passada havia anat a dormir tard, s'havia quedat parlant amb en Nil fins les dues. Com s'estimaven, amb en Nil... Va apujar el volum de la música: no hi havia perill que ningú la renyés, els seus pares eren de viatge. Va tancar els ulls fort durant uns moments i va abraçar-se a un coixí que tenia a la vora. Durant uns moments va sentir que volava i que en Nil era al seu costat, com el dissabte passat, però de seguida es va posar a plorar. Es va quedar mirant fixament el sostre, blanc.

"Amor, la mentida més gran que ningú es pugui imaginar". Pensava l'Elisa, sense saber perquè. Feia un temps, ho hauria deixat tot per estar amb en Nil. Ella l'estimava i un dia li ho va dir, es va sorprendre en descobrir que ell també sentia el mateix. I eren feliços. I la música seguia sonant i sonant, cada cop més fort i més ràpid i l'Elisa plorava i plorava, cada cop més.

De cop, va sonar el mòbil de sobre la tauleta de nit. Era en Nil. No el va agafar. No volia seguir enganyant-se, ni a ella mateixa ni a ell. Va deixar de plorar i es va eixugar les llàgrimes de la cara. Tenia les mans fredes, com sempre. Va veure que començava a ploure. Va sortir al balcó, li agradava veure el cel quan era tan fosc, li agradava veure com la gent corria amunt i avall del carrer, per no mullar-se. Li agradava sentir el so de la pluja repicar contra l'asfalt, des de tant amunt.
L'Elisa, es va repenjar sobre la barana del balcó, mirant cap avall. Una última llàgrima se li va escapar dels ulls i va caure camuflada entre les gotes de la pluja sobre el terra. Ja no hi havia ningú al carrer, tothom s'havia afanyat per amagar-se a casa. Ella es va reclinar una mica més a la barana, tenia mig cos fora i els cabells rossos li queien molls per sobre els ulls. Durant uns moments va sentir que volava, aquest cop no va conformar-se en imaginar-s'ho.

"L'amor...". Havia pensat l'Elisa instants abans de passar a formar part de les basses d'aigua que mullaven l'asfalt del carrer. Cinc pisos més amunt, la cançó ja havia deixat de sonar, donant pas al silenci que ompliria per sempre més el cor de l'Elisa.