El meu partciular 23-F

Un relat de: Ginger
En aquella època vivia amb una amiga en una casa de dues plantes en un petit municipi de la comarca de L’Anoia. Al pis de sota hi vivia un metge jove originari de Navarra amb qui ens havíem fet molt amics.

Jo mantenia llavors una relació estable amb un noi que estava fent el servei militar a Berga al quarter d’”acemileros”. El noi havia anat fent pròrrogues per incorporar-se a l’exèrcit, al.legant estudis –que no eren veritat, només s'hi matriculava anys rere anys-, tot esperant una destinació que li anés prou bé per continuar amb el treball de director de la sucursal d’una agència de viatges, la qual estava passant per uns moments molt delicats ja que estava en risc d’haver de tancar per malversació de fons del propietari.

El meu amic, que lse es empescava totes, havia aconseguit disposar del que s’anomenava “pase pernocta”, que li permetia anar a domir a fora del quarter. Per això havia empadronat els seus pares a Berga i els militars no li van posar inconvenients. Amb aquesta excusa, tenia un pis llogat però la majoria de dies venia per a controlar la marxa i les trifulques del negoci, a buscar menjar que li preparava la seva mare i per veure’m a mi.



Aquella tarda del dia 23 de febrer jo era a la cuina rentant els plats i escoltant per la ràdio el vot de la investidura d’en Calvo Sotelo quan tot d’una la retransmissió es va aturar.

No sabria dir per què, però vaig tenir un sobresalt i vaig intuir que alguna cosa greu acabava de passar. No en tenia cap prova, naturalment, però m’ho deia el cor. Tot seguit, vaig deixar els plats i em vaig acostar a la finestra per mirar el carrer: tenia la sensació que d’un moment a l’altre alguna cosa hi passaria, com que veuria tancs travessant la carretera del petit poble. Quin pensament més bèstia i esbojarrat!

No tenia telèfon allí (i els mòbils no existien); no sabia que havia de fer i estava sola, quan va arribar de Navarra el veí de sota molt espantat perquè a ell la ràdio del cotxe també se li havia aturat de sobte: “Ya me he dado cuenta. No sé qué puede ser pero algo pasa, algo grave está pasando...”, em va dir. Al cap d’una hora i mitja o dues van començar a arribar tèbies notícies.

De repent, em va venir al cap que aquell dia el meu amic havia sortit de Berga més o menys a les quatre de la tarda per anar a Igualada a signar les escriptures de cessió i canvi de titular de l’empresa de viatges a favor dels treballadors que hi havien posat capital per a reflotar-la. Per tant, si havia marxat a aquella hora, no debia de saber-ne res sobre el què estava succeïnt ja que es trobaria a la Notaria. O sigui, s’acabava de convertir en un militar, amb el rang de caporal, fugit en moments de màxima alerta. Un desertor, vaja. Risc de presó o d’afusellament segons com acabés tot plegat.

Angoixada, vaig agafar el meut cotxe cap Igualada a buscar-lo i advertir-lo. El vaig trobar a casa dels seus pares tan tranquil (i és que tenia una patxorra...). No obstant, no es va estresar i no va agafar immediatament el seu Land Rover curt per retornar a Berga, es va quedar per pensar. Vàrem anar a casa meva on s’hi havíen concentrat una bona colla d’amics, tots amorrats a la TV –que no recordo si tenia la pantalla en blanc o hi havia alguna imatge...- i a la ràdio esperant notícies. Ell, vestit de militar, tenia clar que si el cop triomfava, no tornaria al quarter, s’escaparia cap a França. Quina por!!

Per fi, després d’hores interminables, el rei va desmarcar-se de l’intent de cop d’estat i va donar les explicacions que tant esperàvem; això va ser suficient llavors.

Com que el meu amic tenia un ingeni i una sort fora del corrent (un cop, un amic li va dir que si hi hagués un terratrèmol, les cases en comptes de caure-li al damunt, caurien endarrere sense tocar-lo), va pensar que era imprescindible incorporar-se al quarter al més aviat millor per evitar un més que segur càstig. I no se li va acudir altra cosa que agafar son pare i sa mare i tornar a Berga a aquelles hores de la nit per presentar-s’hi acompanyat d’ambdós testimonis explicant que com era a casa amb el “pase pernocta”, no s’havia assabentat del conflicte i per això no havia tornat abans. Quins pebrots que va colar... i no li va passar res!!!

Comentaris

  • Carai[Ofensiu]
    jos monts | 08-03-2011 | Valoració: 10

    Un bon relat i una bona data per recordar el que fèiem aquell die del 23-f
    M’ha agradat et seguiré lleguin
    Josep

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Ginger

Ginger

45 Relats

78 Comentaris

56864 Lectures

Valoració de l'autor: 9.64

Biografia:
Quan era petita m’agradava dibuixar, tenia molta imaginació i es veu que ho feia força bé. Però per cicumstàncies a l'escola de monges ho vaig avorrir i no hi he tornat. També se’m donava bé l’escriptura, però algunes de les meves mestres també a l'escola de monges no ho entenien així, i fins i tot una vegada en una redacció en que vaig fer servir un personatge que no els va agradar em van posar un ‘zero patatero’ sense aturar-se a observar el contingut ni el perquè de tot plegat. També hi vaig perdre l’interès en l’escriptura i en la lectura durant força anys.

M’he hagut de fer gran i donar-me més d'una trompada per a tornar-hi. Ara escric per per deixar anar els meus fantasmes, però sobre tot per posar en ordre les meves idees i establir-me una opinió que no em resulti massa contradictòria mirant de fer-ho amb sentit de l'humor i ironia (de vegades amb un punt d'acidesa) sense el quals crec que les persones estem perdudes.

El meu bloc d'escriptura és:
http://rosadecyan.blogspot.com.es/ (Ironies, paradoxes i altres subtileses)

També m'interessa la fotografia a la qual dedico diversos blocs: http://imatgesiemocions.blogspot.com/
http://fragmentsde-i-realitat.blogspot.com.es/
http://fragmentsde-i-realitat.blogspot.com.es/



Qui estigui interessat/da en contactar amb mi ho pot fer amb tota tranquil.litat a:

rosadecyan@yahoo.es
rosa.decyan@gmail.com

Gràcies per llegir-me.