EL BANC DE LA PLAÇA ERA BUIT

L’inici de les obres de restauració d’aquell antic i atrotinat palau, va causar un considerable enrenou al poble. Va ser una sorpresa general, perquè ningú no en sabia res. Aquest fet provocà un reguitzell d’especulacions sobre qui i com seria el nou propietari que l’havia adquirit i que era el que l’hauria portat fins aquest indret. Totes les incògnites van persistir fins a la seva arribada. Llavors el van conèixer, però només fins on es va deixar conèixer perquè, de fet, l’únic que sabien amb certesa, era el que tothom podia veure amb els seus propis ulls. La resta seguí essent una incògnita.

L’amo era un senyor gran, vestia amb elegància i les seves maneres palesaven una acurada educació. Uns sedosos cabells blancs cobrien ufanosos la seva testa. Tenia el cap clar i el pensament lúcid que, no traït encara per la memòria, traspuava saviesa, coneixement i cultura. Era un vell que envellia amb dignitat, al qual el pas del temps no havia fet estralls ni en el seu cos ni en la seva ment. Caminava ben dret, gairebé amb altivesa i es movia amb una envejable agilitat, impròpia de l’edat que hom li suposava.

A la fresca del capvespre s’asseia al banc de la plaça i a la gent que s’hi aplegava els narrava unes històries fantàstiques, que ell les feia versemblants i creïbles. Parlava amb una dicció perfecta, una veu de baix amb una sonoritat i una entonació agradables a l’oïda. Sabia crear l’ambient màgic amb tanta força i convicció que els oients se sentien transportats als mons que tan be descrivia en els seus relats, que eren un potent estímul per a l’imaginació. Se l’escoltaven embadalits, fascinats i captivats pel seu magnetisme abassegador. Així passaven els dies. Eren ben conscients que la dura realitat i els problemes quotidians eren els de sempre i que això no havia canviat. Però la gent del poble semblava ser més feliç del que ho era abans que ell aparegués i encaraven els problemes d’una manera més positiva, optimista i esperançada.

El darrer capvespre del primer terç del mes de setembre, el banc de la plaça era buit. La gent l’esperava, com cada dia, però l’home no aparegué. Des d’aleshores, no l’han tornat a veure, ni han sabut res d’ell. Van poder entrar al palauet per fer una comprovació, tement trobar-se’l allà, sense vida. Però al palauet no hi havia res més que les parets nues. El desconcert va ser absolut. Se sentien sols, orfes i perduts. I ara què? Qui era el senyor del que no sabien res del seu passat ni, ara, del seu present? Les incògnites no han estat encara desvetllades. Com si tot hagués estat un fabulós somni i prou. Potser sí que va ser un somni... Però un somni que ha deixat un buit en l’ànima col•lectiva d’aquell poble. Qui o què omplirà ara aquest buit... si és que cal omplir-lo?