El balcó

La Cèlia no havia dormit en tota la nit. Estava molt cansada però havia de fer un darrer esforç. Volia acomiadar-se com cal de tots els racons del lloc on havia viscut els darrers quaranta anys.

Començà per la seva habitació. Va acaronar amb tendresa el llit de metre trenta-cinc que havia compartit amb l’amor de la seva vida i va donar una darrera ullada a les tauletes bessones que el flanquejaven a cada costat.

En acabat, caminà pel llarg passadís arrossegant el cansament de l’edat, fins arribar a la cambra de bany. Va obrir la porta, i el mirall escantonat que hi havia sobre el rentamans li va retornar la imatge d’una dona menuda i arrugada, potser prematurament envellida. Va tancar els ulls un instant i va respirar profundament l’aroma de la colònia d’en Jaume que després de tants anys encara flotava a l’ambient.

Llavors va anar cap a la cuina, el seu racó preferit. L’olor de sofregit li va omplir tots els sentits. Com li havia agradat cuinar!

Finalment va entrar al menjador. La vella taula de fòrmica, les cadires de balca i l’incòmode sofà on s'havien abraçat amb en Jaume, encara feien molt de goig.

Aquell dia, el menjador brillava com mai sota la llum que entrava pel balcó. El seu balcó sempre ple de flors. L’enveja de les veïnes. Geranis vermells a l’estiu i pensaments grocs a l’hivern. Ara ja no quedaven ni veïnes, ni geranis, ni pensaments. Els pisos del bloc mica en mica s’havien anat buidant dels llogaters de-tota-la-vida i s’havien anat omplint de turistes sorollosos que entraven i sortien, i ho deixaven tot fet un nyap.

I ara ella també havia de marxar. No es podia permetre el nou lloguer. Portava set mesos sense pagar i ja havia rebut la notificació del jutjat.

De sobte, algú va trucar a la porta. La comitiva judicial que havia de dur a terme el desnonament s’havia fet acompanyar per la policia.

- Un moment! Els obro de seguida –va dir ella.

Aleshores, la Cèlia se’n va tornar al balcó, al seu estimat balcó orfe de flors, i es va llançar al buit.