Dura esperança

Surt el sol. Groc com espuma de xampú, blanc com llet, taronja com el reflex metàlic d'un cotxe d'aquest color. Per donar tota la volta ha de recórrer una gran distància, i el món sota, sobre, al costat seu, gemega i riu, crida i plora. La vorera d'un carrer trist deixa anar preus d'aparadors. Algú es dutxa. I l'aigua, freda o calenta, li dóna guspires d'esperança congelada. Un dia més i a afrontar decisions, entrebancs, sorolls, soledat mesclada amb les veus de la gent que passa, sorolls de motor, color gris i alguna etzibada d'una persona gran. I fins que no torna a casa no s'entén a ell mateix. Necessita consumir, però no sap com fer-ho, fins que s'inventa la seva pròpia fórmula que el durà al malson i a un altre despertar una mica difícil, i d'aquesta manera es repeteixen els dies.
Estrés al cos, contraforça i esperança per a la següent fórmula, que sap que tornarà a ser complicada...