Dos individus eterns

Williams era irlandès i Tassos grec. Ambdós havien recorregut el món infinitats de vegades com dos anacronismes o dues interporalitats desconcertades de la seva condició, arrossegant per ciutats, per estepes i per jungles el seu fat inacabable.
Ambdós havien vist com s'escrivien una rere l'altre les llegendes bíbliques, els llibres egipcis dels morts i les nits imaginàries que sumaren mil-i-una.
Tassos, de natural despistat, no va saber que Williams era immortal fins coincidir amb ell en cinc ocasions al llarg de varis segles, reconeixent-te'l entre la inconcreta gentada pel seu cabell molt vermell, dramàtic i viu com els irlardesos. En Williams jo sabia tot des de la segona trobada, tot i l'aspecte anodí del grec Tassos.
Oslo, Istanbul, Tientsin, Davao i Barcelona foren fes successives ciutats on es van creuar, errants com anaven pel món, tot i que mai es dirigien la paraula.
Vuitanta anys després de la seva cinquena trobada, van tornar a coincidir a Verona, just davant de l'estàtua de Dante, a qui Williams, per cert, havia regalat per a la seva Comèdia una rima complicada.
Tassos decidí saludar Williams amb timidesa. Es dirigí cap a ell en un antic dialecte toscà borrat ja de la memòria dels homes. En Williams va respondre en la llengua de Gengis Khan, permetent-se la broma d'imitar el to aspre i afectat que acostumava a utilitzar el conqueridor mongol per encoratjar les seves tropes.
Ambdós havien vist rodar caps d'emperadors i havien comprovat com els nens es converteixen en ancians que confonien els noms i les dates, perduts en el seu petit embull de temps.
Junts, però per diferents camins, havien assistit a la dialectelització del ferm llatí i van poder comprovar amb resignada sorpresa com els pobles lluitaven els uns contra els altres pel senzill motiu de corrompre la llengua la llengua de Virgili de maneres diferents.
En Tassos comentà a en Williams que coneixia cent vint-i-vuit llengües i dialectes amb les seves respectives evolucions al llarg dels segles: podia entendre, per exemple, el francès provençal i arcaic de Raimbaut de Vaqueiras i el francès geomètric de Stéphane de Mallarmé.
En Williams, per la seva part, comentà a Tassos de forma ufana que encara no havia estat a cap part del món que ell no conegués la llengua, dialecte o argot que allà es parlés.
En el seu peregrinar infatigable, en Tassos havia fet i desfet col·leccions infinites de corns, de segells postals i de pedres amb poders curatius -tot i que pel seu obligat nomadisme mai no va poder col·leccionar els que eren els seus objectes predilectes: les armadures. En el seu peregrinar infatigable, en Williams havia estimat i perdut infinites dones que ensumaven a infinites essències i, aquell era el tresor que portava a la memòria.
En Williams havia vist Pericles, paisà de Tassos, durant la seva infància. Tassos havia vist James Joyce, paisà d'en Williams, córrer mentalment darrere d'una frase de dicció dificultosa en la terrassa d'un cafè de Trieste.
Williams tenia un caràcter bromista i Tassos era més ombrívol: una peça d'escacs blanca i una altra de negra desplaçant-se per les caselles del món.
Si Tassos deia amb horror que havia vist rodar el cap de Maria Antonieta a la guillotina, en Williams deia que ell no va poder veure-ho perquè en aquell moment estava ajudant al doctor Guillotin a ingeniar un nou model de ganiveta, i es posava a riure.
Si Tassos es queixava del seu fat immortal i errant, en Williams li proposava d'anar a Dublín a beure cervesa, i li donava un copet a l'espatlla.
Tassos i Williams van estar parlant sense parar durant varis anys, relatant-se encontres d'aventura i dissort, comentant les tonteries de reis i celebritats a les que la posterioritat reverència impurament i intercanviant anècdotes de l'antiga Roma fins a la nova Amèrica.
Durant aquests anys, van recórrer el mon sense donar-li importància, absorts com estaven en el seu diàleg. Arribaven a ciutats que deixaven enrere sense saber ni tan sols de quin lloc es tractava.
En Williams parlava de dones amb una malenconia confusa, de tantes que n'hi havia en el seu cor. En Tassos parlava amb dificultat del seu destí, que el feia desventurat, i deia desitjar la impossible mort.
Després d'aquells anys de conversa i confidències, una tarda glaçada del mes de novembre, trobant-se els dos amics a Venècia fumant sota els arcs de la Pescheria, en Tassos començà a caminar i en Williams el va veure allunyar-se amb pena, tot i que sense dir-li res, perquè sabia de sobres que els individus de la seva condició necessiten una soledat infinita per suportar la seva infinita soledat.