DOLÇA LLAR

Quan vaig entrar en aquella casa l'aire era espès, tan compacte que es podia tocar, jo el respirava i el tocava, era fred. M'ofegava i vaig obrir les finestres. Al obrir les persianes van caure fulles seques, teranyines, i molta pols. L'aire de març va omplir-ho tot amb una forta ràfega.
Les cortines voleiaven deixant anar la seva brutícia continguda durant molt de temps. Vaig sortir al balcó i en vaig omplir els meus pulmons. Quan vaig tornar a entrar el sol entrava inundant tots els racons d'aquell menjador adormit. Però ni el sol ni l'aire van poder netejar aquell espai que semblava ple de presències invisibles i partícules estranyes. Obria i tancava calaixos com si busqués el subjecte responsable d'aquella inquietud que m'inundava. Mirava amunt i avall, intentant desfer-me d'aquella estranya sensació. Vaig trigar molt de temps a sentir-me alliberada. Encara ara, en algun moment, sento al meu cor un sentiment que em sembla molt present.
Recordo els primers dies. Tot el meu deler era netejar, vaig buidar moltes ampolles de lleixiu. Però no era tan sols brutícia, hi havia alguna cosa més, alguna cosa que es quedava enganxada a les parets, a les finestres. Vaig llençar les cortines i en vaig fer unes de noves. Vaig buidar armaris llençant llençols, tovalloles, estovalles, flors de plàstic, retrats, rellotges que no funcionaven, revistes velles, ampolles buides, plats, gots, paelles, cassoles i coberts. En aquella casa hi havia tantes coses com si fos un basar de coses velles. Van passar molts dies. Mai acabava de netejar i no em marxava aquella sensació. Era una guerra en què tenia un enemic que lluitava contra mi. Jo volia fer-lo fora i ell es resistia a marxar com si tingués més dret que jo. Després de netejar-ho tot i veure que anava perdent batalles començava a desanimar-me. Potser seria millor buscar un altre lloc on viure. Mai seria feliç dins d'aquelles parets que m'ofegaven. Però em resistia a rendir-me després de fer tanta feina i se'm va ocórrer que encara podia fer una altra cosa. Vaig pintar totes les parets. Aquella olor de pintura va començar a tranquil·litzar-me. La fusta de les finestres estava resseca, descolorida i les vaig envernissar.
Ara ja només em quedava una cosa a fer, beneir la casa. Vaig agafar una palangana, vaig posa-hi aigua i un bon grapat de sal i la vaig tirar en petites gotes per dintre de totes les habitacions i la que em va sobrar la vaig llençar pel balcó.
Aquella ja era casa meva i allà vaig viure una etapa molt feliç de la meva vida.
Després de molt de temps una veïna m'ho va explicar. En aquella casa, anys enrera havia hagut un crim. En aquell temps hi va anar a viure una dona vídua amb el seu fill. Pilar es deia i el seu fill Andreu. Quan l'Andreu es va casar es va quedar a viure allà juntament amb la seva dona. Aquesta noia que es deia Elisa va fer bona amistat amb la Pilar i sempre anaven plegades. Juntes anaven a comprar o a passeig mentre l'Andreu treballava. Però la Pilar va començar a fer coses estranyes. Un dia va matar un gat que va trobar al seu jardí tallant-li el coll amb un ganivet. L'Elisa li va preguntar per què ho havia fet allò i ella li va respondre que aquell gat li trepitjava les flors. Un altre dia va anar al supermercat i va comprar totes les llaunes de tonyina que hi havia. Va dir que al seu fill li agradava molt. L'Elisabet va començar a agafar-li por perquè a vegades li contestava malament sense cap motiu.
Un diumenge s'arreglaven per anar a missa. La Pilar es va vestir la seva millor roba interior i segurament voldria sortir al carrer sense posar-se res més. L'Elisa potser intentava acabar de vestir-la.
Quan l'Andreu va arribar a casa a les dotze del migdia es va trobar tota la casa plena de sang. L'Elisa era morta i la Pilar estava a la cuina fent el dinar vestida amb la roba interior.

Després d'internar a la seva mare en un psiquiàtric i enterrar a la seva dona, l'Andreu va fer netejar la casa, la va tancar i no va tornar-hi mai més.
Eren aquells esdeveniments els que s'havien quedat impregnats en aquell lloc? O la Pilar es va tornar boja per culpa d'aquella cosa invisible que semblava posseir aquella casa?
Això no ho sabré mai.