Dins i Fora

Ja no puc sortir sense dur la màscara i la bombona d'oxigen penjada a l'esquena. Les explosions incontrolades que s'han produït aquests darrers dies ho ha acabat d'empitjorar tot, i els fums s'han afegit als gasos tòxics que des de fa setmanes envaeixen l'atmosfera. Quin paisatge més desolador!

Comprovo que aquí a fora tot és infaust, sense ni un bri d'esperança, que no hi ha futur. Y sento tristor. Trobo a faltar el color verd dels arbres, els grocs i els vermells de les flors i el blau del cel, i m’adono que aquests colors ja no són més que un record. Faig un esforç per reproduir-los en el meu pensament, i no puc. Ja no puc.

El cromatisme que enyoro, no hi és. No hi serà més. Ara és el color gris, en tots els seus matisos, el què ho impregna tot. Aquí a fora no es pot viure. Davant del colpidor panorama, decideixo entrar de nou.

-Mare, em prepares el dinar? Es que tinc molta gana!

Ni temps per treure'm la màscara. Les paraules del meu fill famolenc em fan tornar de forma brusca a la realitat de la nostra càpsula.
Està immers en al visió d’un antic documental, o varis. De fet, fa sis hores que està enganxat a la seva megatablet i puc entendre que comenci a tenir gana. El seu germà gran segueix des de primera hora del matí un partit intergalàctic pel seu ordinador i sospito també, que no tardarà en venir a buscar-me. Bé, a buscar quelcom per menjar.

Entre aquestes, escolto que s'obre la porta hidràulica del garatge. El meu marit acaba d’arribar de la galàxia veïna. Haurà dinat?

Deixo la màscara i la bombolla d’oxigen ben endreçades a l’armari i veig un cop més, enganxada a l’interior de la porta, una fotografia del planeta Terra de fa tres-cents anys. Sospiro profundament.
Em dirigeixo a la cuina i començo a fer el dinar, tot preguntant-me quina mena de vida visc aquí dins.