DINAR D'AMICS

Boires matineres. A primera hora a l’Empordà encara bufa un ventijol fresc que convida a tapar-se. Avui no val mandrejar, a les onze convé tenir-ho tot a punt per l’arribada dels convidats. A casa, el jardí és fet a la meva mida, pedres al terra, al lateral de la dreta s’alça la lavanda, el lila encara incipient trenca l’harmonia de la grava. A l’esquerra hi ha d’anar una olivera, be tot just tenim la idea. Si, m’he volgut endur un trosset de la mediterrània a casa. El porxo és gran, la taula de fusta i potes d’alumini avui s’ha engrandit per a l’ocasió. El para-sol fa un esforç per protegir-nos del sol que aquesta hora cau a plom. La proposta és senzilla, una trobada d’amics, cadascú un plat, entre tots un festí. En Rafa i en Xicu han estat els primers, begudes al congelador. La piscina és un reclam temptador i s’ha esvaït la idea inicial de trepitjar la sorra. En un tres i no res l’Antonia, en Joan Carles i jo ja érem tots a l’aigua. Un banyet és perfecte per obrir la gana. Encara no són les dotze i ja tenim la Pilar. La Maria no s’ha fet esperar gaire. En Josep Manel i la Núria i ja hi som tots. Abans de dinar piquem una mica i una cerveseta per trencar el gel. De fet en un tres i no res ens hem presentat tots i ja estem rient i xalant com si ens coneguéssim de tota la vida. Em plauen aquestes trobades amb aquests nous amics que han sorgit en la meva vida per casualitat. Quan et separes la nova situació et fa cercar nous horitzons. Tot fent camí han aparegut un conjunt de petites històries que s’han incorporat a la meva a la meva existència com els personatges a noves escenes. L’aperitiu ha estat distès, conversa abrandada, ningú s’ha fet estrany. No mirem al rellotge però els nens amb les seves panxetes que remuguen ens fan saber que hi ha gana. La taula agafa color, l’escalivada, l’amanida de llenties i pernil, el roig viu i el verd un xic esmorteït de les melmelades de pebrots. L’amanida d’arròs ha estat el contrast oriental. De segon un suculent pollastre. No ha faltat el vi blanc, negre, rosat, fins i tot cava. És un moment dolç, entre tots compartim i creixem, opinions contrastades que ens enriqueixen i ens donen nous punts de vista. De postra el pastís de xocolata amb nou espelmes, ha estat el desig de la Teresa. Sota el cant insistent de tots les ha bufat emocionada. Els grans ens hem quedat amb el pastis d’ametlla i taronja i la proposta de l’Antonia, de crema i trufa. Hem decidit substituir la migdiada per un nou bany. El sol minva discret, el cel comença a enrogir i bufa una marinadeta molt discreta. Un cafè a ran d’aigua és una proposta gairebé irrebutjable. Ningú vol marxar, regna una tranquil•la harmonia. La conversa s’ha tornat pausada, íntima. En acabar, noves propostes, el desig de properes trobades. Tots han marxat. Les nenes han anat a donar un vol, segur que triguen una estona. No tinc pressa per recollir, asseguda al sofà, el silenci cau com una dolça ploma. Amb el somriure d’en Joan Carles, la dolçor de la Núria, el sentit de l’humor d’en Rafa, la tendresa de la Maria, la mirada càlida d’en Josep Manel, la vitalitat de l’Antonia, la discreció d’en Xicu i l’espontaneïtat de la Pilar preparo una infusió com la poció miraculosa de l’Obelix i me la bec a xarrups, em reconforta, em dona forces. Gràcies a tots per ser-hi.