Dietari de la catàstrofe.23: L'olivera tombada pel vent

...amb ells mor una part de nosaltres, els que els hem vist dies, mesos, estacions, anys. Són un més de 'la família'. Queda un enyor i és meravellós que es mostri en forma de poema, relat, tant se val. Arrels, tronc, branques, un arbre.

Em fa pensar en aquell poema de Machado 'A un olmo viejo', en què era el cas contrari. (i perdona si cito un autor no en llengua catalana).

Per molts arbres!

Mena

amb complaença de mirar-la
una olivera, i em pensava
que el seu tronc esqueixat
de gris i negre de tants dies
era ben meu, del meu estat
no immòbil, les fulles seves,
les olives que infantava,
tota meva la seva extàtica figura
contra el sol roig de la posta.
Però no vivia
pels meus ulls; vivia
perquè ens és manat de viure,
a les oliveres, les guineus i les aranyes.
i a la gent com jo que es complau
en creure que l'aroma i la nit
només són fetesper nosaltres


Estimat Franz, cóm m'agrada i m'agradava l'olivera que el vent va tombar. No oblido mai els teus poemes, encara que sigui lluny.

a

he llegit, avui, aquest teu poema i m'ha impactat.Potser perquè també avui, en akgun altre lloc he llegit una frase que també m'ha arribat al cor, deia: La mort no et pren el ser estimat. Te'l guarda per sempre i en protegeix el seu record. Deu ser cert, el meu marit va morir fa més de trenta anys, però el seu record encara viu, ben viu, dintre de mi. Gràcies per donar-me un motiu més per fer-lo present.

franz, no deixis mai d'escriure!

Quin misteri més impctant, la mort d'una promesa escapsada de soca-rel..
Quina injustícis, diríem...
per què?, ens pregunatríem, i la resposta, com expresses tu tan bé, romandria, romancerament amagada, rera la boira incomprensible d'una imatge dibuixada al nostre cor: branques noves d'olivera emergint de l'absurd.
Felicitats pel teu relat, franz appa...

Em resulta difícil llegir poesia i més fer-ne comentaris. Tan sols volia deixar, més que una valoració literària, el testimoni que aquest poema no m’ha deixat indiferent i que l’he rellegit diverses vegades.

Has estat capaç d’expressar-nos veritats punyents amb una hipèrbole poètica i adient.

Enhorabona per aquest poema!

Núria

PS: Com en d’altres ocasions, ha estat un plaer llegir els comentaris anteriors.

Un poema tendre i commovedor.

Jo també he vist morir dos arbres de la mateixa manera que aquesta olivera, un desmai i una prunera que vivien al meu hort. Sofrien en silenci, tenien les arrels malaltes i l'escorça assecada però lluitaven per sobreviure, no volien abandonar el seu espai; una tempesta amb forta ventada aconseguí, finalment, abatre'ls i tan sols em pogueren deixar el seu record.

La mort és sempre dolorosa i trista, tingui l'edat que tingui qui se'n va. Ja sé que es diu que és més punyent quan la persona és jove, potser sí, però també sé, per experiència, que quan la persona que mor és gran, deixa encara molts més records a enyorar...

Rep una afectuosa abraçada,

Pilar

La d'aquesta olivera decantada al terra . Diuen que els arbres moren drets com si volessin conservar , eternament, la seva gallardia, fins que la mà del home acabi amb la seva prestància. Per això m'ha impactat més .
Et comento molt poc, Franz pero et llegeixo sempre ja que , per a mi, ets un del mestres de Relats.
Una carinyosa abraçada i el meu agraïment.

No hi ha res més horrorós que la pèrdua d'un ser jove. No crec en raons de realisme dur d'acceptació. No crec tampoc en la rebel.lió personal. Simplement demano un mocador i poder deixar-me anar. Sé del que parlo. Fantàstica poesia i fantàstiques imatges de la natura al nostre voltant. Potser la llenya cremarà dues vegades el record, però potser també la cendra deixarà de ser llenya i la tornarem a escampar pel bosc. L'olivera fa el fruit de l'oliva, el millor aperitiu juntament amb l'ametlla. Que sempre en poguem menjar! Una abraçada. M'has deixat tocat.
Aleix