Dies llargs...

Tinc ganes de cantar,
De deixar anar els laments,
De plorar torrents,
De desfer l’ànima en parracs...

Necessito recordar-me,
Recordar el meu si,
Destruir l’ahir,
Començar el demà...

M’oblido de l’avui,
Oh, tendre raig diví
Que tant lluites per fer-me fora,
Fora de tu, vida,
Per sobreviure’t.

Exigència estúpida,
Límit infinit...
Vida que visc, que mai,
Mai més serà viscuda.

Dia i dia, i després,
Res més.
Mort i llunyania,
I seguim empesos al progrés,
Convençuts de l’esforç,
Convençuts dels diners,
Esforçats a excavar
La nostra pròpia tomba.

I la vida, on queda?
Allà, abstreta, perduda...
Vida mai viscuda,
Vida en parracs, d’empentes,
De reis i guerres cruentes,
Blasfèmies de mort,
De rentes.

Pesa sobre l’ànim el destí,
La certesa del no viure
En el viure així,
En el recordar morir
Sense viure mai;
I mai no vull deixar
Aquest vívid espai...

Tinc ganes de cantar,
De deixar anar laments,
De plorar torrents,
De desfer l’ànima en parracs...

No vull vida sense vida,
No vull dies amargs;
No vull seguir en les ferides,
No vull mort,
Ni dies llargs.