DIBUIX DE PARAULES

Un relat de: Shu Hua

Hi ha llocs que semblen tenir vida, que semblen amagatzemar records, experiències viscudes... i no viscudes.

A ella, que a l'hora d'escriure les seves experiències no s'atrevia a usar la primera persona i, malgrat ser jo mateixa, parlo com si no ho fos, era el que li semblava aquella terrassa del bar Ordesa, mentre prenia un cafetó i mirava al seu voltant. I mentre pensava, com sempre, escrivint. Perquè ella sempre pensava en lletres, el seu pensament anava passant de full com si fos un llibre. Per això, doncs, escrivia: per pensar.

El del meu costat diu que hi haurà una exposició de no sé què a Alemanya i que està encarregat de buscar alguna cosa (no ho entès bé) de segona mà, típicament catalana, per a guarnir la tal exposició. Té dues o tres guies de telèfons a sobre la taula i, per fi, troba el que busca i diu que hi anirà de seguida. Mentrestant ha vingut un altre home, jove, guapet, cabell curt, ni gras ni prim, que porta una samarreta vermella amb flors blanques, texans grisos i sandàlies amb mitjons.
El cambrer té un rostre moresc, fa goig, però és molt seriós.
El lloc és el bar Ordessa, Gran Via amb Urgell, cantó Montjuïc.
A la taula del davant hi ha dos avis parlant. Un d'ells, l'únic que veig, porta una bonica camisa marró amb dibuixos color cafè, té el cabell blanc i és calb a meitat del cap, com un frare. Parla amb la boca, els ulls i el nas, però sobre tot parla amb el braç. No en tinc cap dubte que, el que diu, és molt interessant.
A l'altra taula acaben de venir una parella de mitjana edat; ella porta una camisa rosa i ulleres de sol; ell també en duu, d'ulleres de sol. Prenen cafè amb gel, beguda molt adequada en aquest dia de tantíssima calor... sempre, sempre, que els glaçons de gel no siguin d'aigua de l'aixeta. Ara ell parla per telèfon amb un d'aquests trastos petits que tant de moda s'han posat durant els darrers anys.
El company del paio que trucava per telèfon -el guapet- sembla que ha notat la meva atenció fix en ell i en tots els altres, perquè, quan se n'ha anat, m'ha fet adéu amb el cap.
Segueixen venint convidats, ocupant el lloc dels qui ja han marxat o els qui encara no han arribat. Igual que la vida. Igual que qualssevol dels esdeveniments que mouen el món. Passen coses i, mentre passen, d'altres assumptes antics s'obliden, ja resolts o donats per perduts... o resolent-se solets, sense que la mà de l'home hi intervingui. Al mateix temps, neixen els embrions d'altres assumptes que ens preocuparan després.
Així doncs, ja entenc perquè una cafeteria ha simbolitzat, a dintre meu, i durant molts anys, la meva vida mateixa.
No sóc l'única que fa feina de biblioteca en un bar: el senyor del meu costat està llegint un llibre tan important que l'obliga a prendre notes i tot.
Dels dos avis que tinc davant, ara ja està parlant el segon d'ells, que porta una camisa blava i em dóna l'esquena.
El cambrer d'aspecte morisc m'ha somrigut, però és perquè ha ficat la pota i em volia retirar la tassa de cafè quan encara no l'havia acabat de beure. És que a mi m'agrada beure el cafè molt a poc a poc.
Quan he arribat aquí m'ha embargat tota una sensació estranya, m'ha envoltat una boira de sentiments.
Em sembla que el llibre aquell tan interessant que està llegint el senyor del meu costat ho és massa, d'interessant, i ell s'està quedant adormit... No! Ara ho veig bé: està passant el full i, per tant, no dorm, però se li posen uns ulls tan petits que semblen tancats.
El cambrer entra i surt, surt i entra, sempre enfeinat.
Ara ja torna a parlar el senyor de marró i el seu company, que porta una camisa blava, l'escolta i rumia, segurament, quin consell li donarà al seu torn.
Mentrestant, els clients del bar segueixen canviant, cada un ocupant el lloc de l'altre, com si un invisible director d'orquestra els hi donés el temps.

Per a ella, la vida havia estat sempre avorrida i com aturada... fins que va decidir moure-la. I de cop i volta se li havia mogut tant, la vida, que li semblava ser a dalt d'un vaixell en alta mar; no a punt de naufragar ni res d'això, però sí extremadament sacsejat i avançant de pressa, de pressa.

Al senyor del meu costat se li ha acabat el llegir, perquè li ha vingut un seu amic a parlar amb ell. Això sí, del llibre.

El motiu que el cor d'ella escollís, sense comptar amb res més que la pura intuïció, de convertir aquella cafeteria en símbol de la seva vida, sempre li ha semblat una mica fosc. Però real, perquè, des del dia què el seu amic va utilitzar aquell lloc com a punt d'encontre ella, sempre que hi passa pel davant (i hi passa gairebé cada dia, muntada en l'autobús), no se'n pot estar de mirar-lo fins que no es veu més.


Ara s'han assegut al meu costat una família de pare, mare i filla adolescent, que miren unes fotos acabades de revelar i on el protagonista és el seu gos.

Ella havia estat educada en el puritanisme, el sexe només és vàlid per la reproducció, res més. Llavors, quan es va començar a despertar, ja no li va semblar tan clara aquella ensenyança de la mare. El primer nòvio li va deixar ben clar que, per a ella, el sexe era molt més. També li va deixar molt clar el que mai, mai, havia d'aguantar d'un home.
Després van venir les anades i vingudes d'amics -més que d'amigues-, unes quantes mirades, alguns petons i sentiments intensos de bellesa en el seu interior.
De noia lletja va passar a ser una noia maca, d'aquelles que es fan notar quan entren en un lloc. Sense falses modèsties. Es va evitar molts disgustos quan va prendre la determinació de no fixar-se en els homes que no s'havien fixat en ella abans; igual que les boutiques de vestits cars o les joieries: ni se les mirava.
Se'n va anar ben lluny tota sola, amb aquell bagatge d'aventures i amb l'embrió d'un nou amor a la butxaca. I, allí, tan lluny, trobà el seu primer gran amor, l'home que li va ensenyar que valia la pena estimar i que li va deixar un record permanent de tendresa i d'amistat, de 10 dies màgics d'aventura i d'amor.

La noieta de la taula del meu costat parla català amb son pare i castellà amb sa mare i parlen dels règims i del que és capaç de fer la gent per estar prima. Tots tres estan refetons, sense arribar a gordos, però potser la nena ha entrat ja en el món dels que fan dieta, perquè no s'ha pres res.

Quan va tornar, aquell amor de butxaca que havia deixat a Barcelona s'havia esfumat deixant rera d'ell un noi desencantat de la vida, convençut que mai no trobaria nòvia i una noia que havia canviat molt i que havia descobert la veritat dels qui diuen que, si no resolem els conflictes interns sempre, sempre, anirem a trobar el mateix tipus de relacions.

Mare i filla porten el mateix pentinat, la una en moreno i l'altra en ros tenyit: una cua ben alta que transforma un cabell tot estirat en un coixí rodó de rínxols i caragols.

¿Què fa que un amic, que només és amic, passi a ser, de cop i volta, un amant?
Un home que sabia que no podria ser mai la seva parella, un home no especialment guapo que ella, en tornar del seu viatge (tan llarg en espai i en experiències) va veure atractiu.

El primer dia que el vaig tornar a veure em va dur a una taula apart en aquell magnífic lloc de reunió d'amics de tot arreu. Ens vam asseure i ell es va treure la jaqueta perquè feia calor. Llavors el vaig veure amb una camisa blanca de cotó i una armilla negra. De cop i volta el vaig trobar guapo i una intensa calor em va pujar al rostre.

Es van mirar amb intensitat, tots dos comunicats -en un moment- per aquell magnífic i misteriós canal que és el sexe. Ell li va tocar la mà, ella no es va apartar. Ell la va besar en el front i li va demanar perdó i ella va dir que no passava res. En realitat, ella tenia ganes de besar-lo, però no allí, on tanta gent coneguda els podia veure; llavors va prendre una decisió i va pujar corrents les escales que duien al carrer.

Va ser tot un no res, un fet i un no fet, si hagués estat una pel·lícula, s'hagués hagut de rodar en càmara lenta per allargar-ho més estona. Vaig pujar corrents les escales que duien al carrer i ell, amb la incertesa pròpia de la majoria dels homes que no van de "guapos", es va quedar enrera, sense saber si era una fugida o una convidada. Llavors em vaig girar i el vaig mirar apremiant.
"¡Vinga!", li vaig dir, no sé si amb paraules o amb gestos, sorpresa pel seu poc enteniment. I llavors ell va pujar, aclarits per fi els seus dubtes; va pujar de pressa, tot llamp i tempesta i ens vam besar. Un bes interminable, intens... i curt. De sobte, vaig sentir que s'obria la porta del bar i, embargada per una sensació de vergonya o del que fos, no volia que ningú dels coneguts ens veiés i vaig marxar, em vaig desfer de l'abraçada i del bes tan de pressa com m'hi havia fet.
Suposo que després, ell podria dir que jo vaig actuar com totes les dones: imprevisible.

Va començar, aleshores, tot un joc del gos i del gat entre dues persones que no acabaven de deixar de veure el sexe com a pecaminós, però que intuïen que podrien fer-se companyia si canviaven d'opinió... i que pagaria la pena.

Un dia em vaig decidir i me'n vaig anar cap el seu barri i el vaig trucar per telèfon; faltava encara una hora per a que comencés la meva classe de xinès i no sabia què fer, li vaig dir. Em sembla que ell no es va quedar massa content, però no s'hi va negar. Em va citar en el bar Ordessa. I ens vam trobar. I aquell dia la cosa havia canviat. Aquell dia no va passar res. Ho haguéssim pogut deixar com estava. Però la porta que havíem obert ens era massa temptadora, no podíem no obrir-la.
Faltava encara molt de temps per a que el meu home i la seva dona arribessin a les nostres vides i jo em sentia sola i trista i sé que ell també.

Poca cosa va quedar d'aquella amistat tornada sexe d'una sola nit i d'unes quantes passejades. Potser el més important per a ella no va ser la relació en sí, sinó el que havia après, el que n'havia tret, tot el que havia crescut. De fet, aquella relació va ser el final d'un llarg camí
que la va dur, per fi, a trobar l'home que havia de ser el seu company de somnis i de vida, el lector dels seus pensaments i el qui millor interpretava els seus estats d'ànim; aquell del qual ella no pot sofrir de veure'l trist o malalt.

Aquell dia, la terrassa del bar Ordessa em va ensenyar que la vida és tot un anar i venir i un prendre decisions... o deixar-les de prendre.
Davant meu, el senyor de marró, molt més calmat, continua parlant.
Tots els altres ja han marxat i n'han vingut de nous.
Finalment, jo també me'n vaig.
Ja no tornaré a mirar més aquest bar com un símbol que no comprenc.
La seva terrassa, com la terrassa de qualsevol altre bar, és símbol de relacions, és símbol de canvi, és símbol de vida.
Potser podria afegir que prendre o no prendre decisions és també símbol de relacions, de canvi i de vida...




FI

Comentaris

  • Caram! ...[Ofensiu]
    Sergi Elias Bandres | 23-06-2015 | Valoració: 10

    Quanta descripció i aglutinació de fets que es van superposant dins el temps i aquests llocs tan senzills i agradosos. M'ha entusiasmat pel fet que no és emocionant, sinó corprenedor.


    Sergi : )

  • Feliç 5è Aniversari d'RC[Ofensiu]
    mar - montse assens | 11-01-2009

    FELIÇ 5è ANIVERSARI d'RC,
    relataire!!!


    5 aniversari RC



    Si avui és diumenge 11 del 2009, avui és el cinquè aniversari d'RC. Passa pel fòrum i descobreix com pots "enganxar" en un dia com aquest Recorda: NOMÉS AVUI! T'ho perdràs?

  • No sé, no sé...[Ofensiu]
    Unicorn Gris | 16-09-2008 | Valoració: 7

    Ho lamento per qui pugui no estar-ne d'acord, però el relat em sembla a mi com a regular...

    Ho dic perquè m'he perdut bastantes vegades en la lectura, m'embolico en les paraules... M'agraden els textos que estiguin extremadament fàcils de llegir. Aquest no ho és.

    Consti que he llegit relats molt bons d'aquesta escriptora... però aquest, no ho és prou.

    Per altra banda, potser hi té a veure el fet que, perquè enganyar-nos, no em sento identificat pel relat. Un cafè... Uns amics... Una copa... No és el meu estil de vida, i potser mai ho serà. Ho lamento.

    En fi, fins la pròxima!!

  • QUE CONTENT ESTIC!!![Ofensiu]

    Ja sé que és un recomentari d'un text prou comentat per un servidor, però no m'he pogut estar de tornar a deixar-hi quatre línies per donar-te gràcies pel comentari i, sobretot, per dir-te que m'ha fet molta il·lusió tenir de nou notícies teves! Espero que ben aviat puguem gaudir de noves aportacions literaries teves, Glòria!

    Una abraçada molt forta,

    Vicenç

  • Pensava que no caldria[Ofensiu]

    però com que veig que potser sí, que cal, t'escric aquest comentari (després d'haver-me rellegit el teu relat) per demanar-te, companya de taula aquell primer dia de trobada de relatsencatala, a veure quan trobarem en aquest teu espai sucoses novetats teves!

    Jo he estat darrerament moooolt desconnectat d'RC, i ara, de tant en tant, intento rascar hores per tornar llegir, comentar i perdre-m'hi. I se't troba a faltar, Shu Hua.

    En aquest sincer Dibuix de paraules ens parles de moments i, sobretot, d'espais esdevinguts referències. En certa manera (només en certa manera, eh?), com ho és ara, per exemple, relatsencatala.

    Espero gaudir de noves lectures teves. Una abraçada molt forta, Shu Hua (per cert, ja sé que sóc molt dur de la terrassa del pis de dalt, però no hi puc fer més: el dia que ens tornem a veure m'hauràs de recordar la pronúncia, ok?)

    Ens veiem!!!

    Vicenç

  • rbbarau | 17-07-2006

    Holaaa glòria! M'agrada molt com està escrit. és un relat molt descriptiu i va avançant com si fossin pensaments. M'ha agradat molt. Et felicito. Jo de vegades també ho faig de seure a un lloc i escriure, però em fa una mica de vergonya que la gent em miri.
    La idea que vols transmetre és molt maca és com la cançó de "al final, las horas quedan las gentes se van..." (no em tingueu en compte això del julio iglesias, però és que m'agrada molt la lletra d'aquesta cançó)...Doncs això, que m'agrada la imatge d'imaginar-me un bar buit, de nit, i l'endemà tot de gent que s'hi asseu, s'hi queda, se'n va, aprèn i comparteix amb algú altre o amb ell mateix moltes coses a més d'una estona...
    Un petonet molt i molt gran, i a veure quan ens tornem a veure.

  • Dibuixes calma.[Ofensiu]
    Jofre | 12-04-2006

    És un relat precís i suau (sense estridències inoportunes) on les paraules i els gestos tenen molta importància (per la comunicació i la comprensió). També és una invitació a recordar-nos que no ens podem quedar quiets. Cal que ens decidim, que hi hagi canvis; és a dir, que vivim.

    La protagonista fa bé de dibuixar paraules.
    És, en efecte, una manera de gestar embrions d'inesperats neguits, però també de noves i futures alegries. És necessari.

    Enhorabona Glòria.

    Jofre.

    PS
    Zebra és una modesta reflexió. Una instantània per tal que mai haguem de parlar de terror. En principi no crec que hagi espantat a ningú (i menys a tu!) que saps que convé fer paral·lelismes, buscar símbols per travessar el carrer i continuar endavant i millor si és per un pas de vianants i amb la tranquil·litat dels teus relats.

  • Excel.lent relat...[Ofensiu]
    Unicorn Gris | 28-03-2006 | Valoració: 9

    Crec que el teu relat està molt ben fet, i que reflexa molt bé, a la seva manera, la vida real.

    Em recordes una mica les meves nits solitàries a la Gioconda, mirant la gent, desconfiadís, bona persona però tancat...

    A vegades en la vida hi ha moments de monotonia, no sempre es pot ser alegre i desenvolt...

    No és el primer article teu que llegeixo i no serà l'últim si Sant Tomàs vol. Au, fins la pròxima!

    PD: per cert, et proposaria fer articles en dues parts. Opino (és el meu propi cas) que la gent prefereix llegir relats curts, i subdividir t'ajuda a aprofitar la idea i, al mateix temps, que la gent llegeixi les dues meitats i que no pugui passar que es llegeixin el 60% del conte sencer.

    Recomanació feta. Salut!

  • M'agrada[Ofensiu]
    Unaquimera | 26-03-2006

    la teva mirada observadora i tranquila sobre les persones, l'entorn, els records, ... i la teva reflexió sobre la vida, que realment "és tot un anar i venir i un prendre decisions... o deixar-les de prendre"
    Llegint el teu relat, que m'ha agradat força, he pensat en quelcom que em van dir l'altre dia: "L'important no és què et passa, sinó el que fas amb allò que et passa".
    També, amb la teva biografia, m'has despertat sensacions viscudes en un pais preciós... un passeig per la muralla ming, una estona a la pagoda de l'oca, l'esguard d'un exèrcit inmòvil des de fa segles, ...
    Llegiré més coses teves, perquè em sembla que resultaran interessants. Encantada d'haber-te descobert! Una abraçada,
    Una quimera

  • Petites fraccions...[Ofensiu]
    ROSASP | 21-11-2005

    de vida en aquella terrassa, un moviment constant i fluctuant que ve i se'n va davant dels nostres ulls.
    Capturem amb les paraules instants al vol, gosem tocar amb les puntetes dels dits el seu cos de papallona i tot just ens queda el tacte d'aquell polsim lleu.

    Saps Glòria jo també escric per poder saber qui sóc; és molt més que un exercici literari. Forma part d'aquesta contemplació activa cap a fora i cap a dins. Una constant recerca que mai s'acaba...

    No deixis mai de dibuixar paraules, ni d'explicar contes a la teva filla!

    Una abraçada i fins la propera!

  • Gracies[Ofensiu]
    NEULA | 18-11-2005

    per convidar-nos una estona a la terrassa, que es un símbol de la vida. Un dibuix de paraules preciós, però també un tapis, o un joc de cortines que es descorren. M'ha agradat molt.

  • La Banyeta del badiu | 17-11-2005 | Valoració: 10

    M'ha encantat. Et comprenc molt bé.
    Aquell bar, ara ja no te sentit per tu, és una fasse de la teva vida, una porta que ja està tancada i que no et diu res, només un recort, en aquell moment molt important, però al comprar-lo amb el que ara tens... no és res.,una simple comparació del que podria haver sigut i no va ser i amb el que ara tens.
    Ara ... ja ho tens tot .
    Un petonet. Pilar

Valoració mitja: 9

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Shu Hua

43 Relats

403 Comentaris

96344 Lectures

Valoració de l'autor: 9.29

Biografia:
Em dic Glòria i Shuhua és el meu nom xinès. Vaig estudiar xinès a Xina, Xi'an, dos anys i mig, amb el meu home. "Shu" significa: tranquil, parsimoniós. "Hua", glòria i també Xina.
Escric des dels 27 anys i cada cop s'ha tornat una eina més precisa i important per a mi. Tinc un munt de relats curts i poemes i un parell de novel.les. .. al calaix. Esperant tornar a tenir temps i ganes d'escriure, de tant en tant em passejo per aquesta web.

Vull afagir que estic molt contenta i orgullosa que la meva filla hagi engrandit aquesta web amb els seus relats.
Es diu Lluna d'Argent.
I m'encanta saber que li agrada escriure, que ho fa prou bé i que és com és.
Ja saps que t'estimo.