El cas de la nena vegetariana que es va menjar una educadora i es va ficar una grua per barret.

Hi havia una vegada una nena que aconseguí d'entrar a l'Escola Bressol Municipal L'Esquirol. Iupi!, pensava, la panacea de les escoles bressol, amb renom per tot arreu i un sistema educatiu extraordinari...
... només hi havia un detall... un detallet, baja... o potser dos... o tres... Una tonteria, no us aneu a pensar... bé, potser dues... o tres...
De primer avisar que la nena, de nom Lluna-Tzan, era vegetariana, és a dir, no menjava animals. Una desgràcia com una altra, direu. Bé, responien els seus pares (ella també responia, però encara necessitava traductors perquè, en aquella època, no existia el diccionari llunès-català) que a una filla o fill se l'ha d'educar d'alguna manera i que, de vegades, es tenen manies quant el que es considera salut. Ja els besavis de la nena s'acolliren a la dieta vegetariana, després l'àvia, després la mare... i ara li tocava a ella. Cosetes sense importància que alguns pares s'entossudeixen a mantenir vigents. Ah! Que quin és el problema? Doncs que les Escoles Bressol Municipals de Barcelona només fan un menú, sense atendre a diversitats estranyes. La mare va respondre: cap problema, li duré el menjar des de casa. No! I ara!, l'IMEB (Institut Municipal d'Escoles de Barcelona) prohibeix taxativament dur menjar de fora. Ai, caram! I ara, què farem? Doncs ser pesats, què, si no? I la mare va estar trucant dia rere dia a l'IMEB i, a la fi, obtingué el permís per dur-li el menjar. Visca! La Lluna-Tzan pot seguir sent vegetariana!
Diuen les males llengües que, en el seu dia, SOS Racisme presentà un recurs anomenat: "menú a la diversitat", on s'hi contemplaven tota mena de dietes diferents de l'stàndar. I que es va desestimar. Per no carregar massa de feina a les cuineres... no voldreu llogar a més personal, oi, que el Municipi som tots i som pobres? També diuen (no sé si les mateixes llengües o unes altres) que es tendeix al càtering, o sigui, a fer el menjar fora de l'escola. Hi ha una altra tendència intermèdia que consisteix en llogar una empresa que compri el menjar i el dugui a l'escola. Dieu que les cuineres s'han negat a anar a comprar a la plaça? Voleu dir? Em sembla que no és això, eh? Total i resumint, a l'any 2004, tenint en compte això dels càterings, es va tornar a presentar el tal recurs... que ja es respondrà en el seu moment, paciència, que és la mare de la ciència.

Una nena particular, la nostra protagonista, tot s'ha de dir, amb tendències una mica estranyes. Sí, sí, com ho sentiu, amb dos anyets i ja s'havia menjat una educadora. Com? Que no era vegetariana? Tal i com sempre deia la mare: jo no menjo mai carn morta, ara, crua... Una nena no es pot menjar una educadora? Ah, no? I on és? Perquè en el curs 2003-2004 hi havien dues educadores i una persona de pràctiques per classe i, en el 2004-2005, només una. Algun motiu hi haurà! A priori, jo mateixa no l'entenia i m'hi vaig posar a reflexionar. Pensava: què hi ha en aquest curs que no hi hagués l'anterior? Finalment, en vaig treure una conclusió: la Lluna. Cas tancat: la Lluna-Tzan és antropòfaga. En comunicar-ho a l'Escola, la directora, preocupada, va trucar els pares i els ho explicà fil per randa. I ells, avergonyits, acotaren el cap i confessaren que ja feia temps se n'havien adonat, de les preferències alimentàries de l'infantona. D'aquí la tossudesa a fer-la vegetariana, afegiren. Ah!, exclamà la directora, així doncs, tot aclarit. Però ho haurem de dur als tribunals. Mentrestant el jutge no decideixi, les coses seguiran igual. Els pares, en sentir això, van respirar alleujats. Home! Els tribunals... cap problema.... d'aquí que els jutges resolguin, ja anirà la nena a l'Universitat!
El famós sistema de les Escoles Bressol Municipals de Barcelona fou innovador i eficaç. Dues educadores ensenyaven 10 criatures alhora que formaven al personal de pràctiques que toqués. Un bon dia, les 10 criatures es van convertir en 14 i més tard, en 18. Però seguien sent dues persones. Feien horari continuat, es solapaven a l'hora de dinar i dormir els infants, i encara tenien temps per parlar amb els pares i preparar festes conjuntes. "Un luxe innecessari", digué algú en un diari. Més tenint en compte que els infants de 0 a 3 anys no estan en situació de rebre cap tipus d'educació. Jo només em pregunto: tenint en compte com està pujant la Lluna-Tzan de problemàtica, voleu dir que no necessita ser educada?
Aquelles llengües que parlaven abans, tan tafaneres elles, també deien que s'havien presentat més de 500 recursos, dels quals se n'havia estimat un. Suficient! Ara ve quan el jutge ha de dictaminar si cal prendre mesures cautelars o no. Les tals llengües, en arribar a aquesta part, es callaven, per no confessar que no sabien què és, això de "cautelar". Doncs molt fàcil: mentre no es demostri que el nou sistema és millor que l'antic, i ja que pot perjudicar als infants, es mantindrà el mode anterior. Quan el jutge dictamini sentència ferma, s'obrarà segons escaigui.

Buff! Sabent el que trigarà el jutge a decidir, els pares de la nena protagonista d'aquest conte van gaudir d'una bona calma... relativa. I és que aquesta criatura no para! Sí, sí, confesseu-m'ho, va. No m'agrada parlar així d'un infant tan petitó, però és que... ja està bé, no sé ni com dir-ho! Directament, ni que els pobres pares s'hagin de morir de la vergonya. El cas ha sortit als diaris, no us hi penseu, n'hi ha per llogar-hi cadires. Doncs senyor, aquella nena tan estranya, no només tenia gustos peculiars a l'hora de menjar, sinó també per triar companys de joc. Ah!, que no és el seu amiguet Paco (a qui anomena a totes hores, per cert)? A veure, aquí hem d'anar a poc a poc per aclarir bé els esdeveniments: aquesta petita tenia amics normals a més a més de... ai!, no sé com explicar-ho!, doncs... de grues. Sí, sí, tal i com ho sentiu. Hombre!, deia son pare, es que la criatura se va a dedicar a la construcción, cuando crezca. Ja, pare, sí, d'acord, però, vols dir que posant-se una grua per barret se'n sortirà? Ah!, exagero? Que la grua anirà al pati? I la nena jugarà al "corro de la patata" donant una ma a l'única educadora de la classe i l'altra ma a la grua? No sé, no ho acabo de veure clar. I no hi ha més nens? Ah! 18. Home, no sé, divuit nenes i nens, una educadora, una persona de pràctiques i una grua... si el pati és prou gran, potser sí que hi cabran. Ah, i és clar! La Lluna-Tzan es posarà la grua per barret i tot arreglat. Farà maco, oi?
Tot va començar a l'any 2002, quan el Secretariat d'Entitats guanyà un concurs per construir un nou poliesportiu municipal. On? Home, doncs on hi hagi lloc. A can Batlló? No, i ara! Però si allí hi ha lloc!, direu. Sí, us respondré amb paciència, però per oficines, no per construccions comunitàries. Ah! Ja ho heu entès? No, entre l'escola Proa i L'Esquirol. Ejem!, tossireu segurament, és un espai reduït, no? I us respondré: oi que a les escoles hi van les personetes?, doncs entre una i una altra hi va un poliesportivet. Tampoc és tan problema, si hi cap una piscina i no sé, un sala per jugar al futbol... Ah, que no, que al futbol no, que al hàndvol?. Voleu dir que és més popular? Ah!, que qui paga, mana. Ja, i... qui paga?
I les llengües esmentades més amunt estaven cansades de parlar (no m'estranya) i es van oblidar de comentar als pobres arquitectes que el poliesportiu estaria entre escola i escola bressol. I què? Doncs res, que van idear una paret de més de set metres. I què? Doncs res, que tapava el sol al pati dels petits. I què? Doncs res, que se suposa que l'Ajuntament ha de vetllar pels infants, que prenguin el sol, que no tinguin sorolls molestos, que no estiguin en perill... Futeses. Val, val, ja ho arreglem!, van dir, i sí, sí, es van reduir els set metres de la paret a tres. Això ja és una altra cosa!
El nou problema començà, com ja he indicat abans, amb les tendències estranyes de la Lluna-Tzan. Com que volia jugar amb una grua... Els pares, desesperats, n'hi van comprar una de joguina. Però no! Jo ho dic sempre: els nens d'avui en dia estan massa estimulats! Com voleu que el bon Ajuntament no dictamini que l'enseyança en aquesta edat primerenca és superflua? Mireu què passa, si no! Ara la nena ja sap distingir entre veritat i mentida i diu que, o li compren la grua gran o no menja. I els pares, vinga preocupar-se! I tot per bajanades, perquè ja em direu, si una nena que s'ha menjat una educadora sencera pot tenir gana!
I doncs res més. Que si l'Ajuntament no atura els dispendis desmesurats d'aquests progenitors insolidaris, no quedarà més remei que posar la grua. Això sí, l'Alcalde ho ha deixat ben clar: res de ficar la grua al cap de la criatura, per aquí no passa. La posarà a dins del pati i a córrer!
Als pares dels altres nens no els acaba de covéncer, això de la grua al pati però, què hi podem fer?, responen desesperats els de la Lluna. I ella, mentrestant, s'ho passa pipa només de pensar en les delícies del futur i no para de fer campanya entre les seves companyones i companyons. Campanya que passa desapercebuda als adults perquè, com ja he apuntat abans, encara no s'ha editat el diccionari Llunès-català. Però als altres petitons no els fa cap falta. Ho veieu, com les nostres benvolgudes autoritats tenen raó? Una reflexió més que justifica l'arbitrarietat de pretendre que l'educació pre-pàrvuls sigui considerada oficial. Ja en saben massa, de coses, aquests nens!

Aaauuu bla lala tas boca poc caca pipi a...chi baba vupa aaaaa chichi nooooooooo pa. Traducció literal (em sembla que el tal diccionari, l'editaré jo, que me'n vaig sortint): "Ja veureu com disfrutarem amb els sorolls de les excavadores, la pols que ens cobrirà de cap a peus i els tremolors de l'edifici. Amb una mica de sort ens podrem quedar a casa i tot per la facilitat que tindrem a agafar bronquitis i asmes. Si les orelletes ens fan pupa, cridarem i cridarem, i els guanyarem a fer soroll. Ah! I he sentit a dir que ens donaran caramels... o no... no sé què del Carmel, que han fet forats i s'hi han tirat. Deu s
er com una piscina. Visca! A més, com que manca una educadora a cada aula, podrem jugar a fer parar boja la nostra mestra i la senyoreta (o senyor) de pràctiques. Guai, no?"

No sé, rumiant, he arribat a una conclusió: I si votéssim per obligar els pares de la Lluna-Tzan a deixar-la a casa? La trobo massa llesta, per dos anyets. Què passarà quan sigui gran? Millor no educar-la. Ja sé com ho podrem arreglar: i si convertíssim totes les escoles de primària públiques en privades? Així no la podran escolaritzar mai i no ens revolucionarà més cap classe. A que és una bona idea?