Desguàs

Llegeixo el teu Relat.... i després veig la data...
Segurament ja has alliberat....
M'agrada tot el expresses. Sensible i comprensible.

i després he vist que estava dedicat al quadre "El crit" d'Edward Münch. T'he de dir que és un dels quadres amb el que em sento més identificat. Traslladat el seu significat (cada un veurà una cosa o altre) al teu poema m'hi he vist reflectit. Segurament faria falta més d'un poema per explicar la riquesa de contingut d'aquesta tela però tu li dones un sentit i expressió bastant proper a les sensacions que em provoca la visió d'aquest roig intens, aquesta cara de ninot però que intuim desencaixada, aquest crit que expressa l'angoixa terrible de viure, la indiferència que també és present en el teu poema, les onades, com arcades que preveuen el vòmit/crit final i malgrat tot no alliberador perquè en el quadre s'intueix un patiment sòlid i durador.
Excel.lent poema sobre un quadre emblemàtic i paradigmàtic. Petons des de Girona!

No sé gypsy. A mi m'agradaria que moltes persones em preguntèssin pels meus escrits i poemes. Vol dir que se l'han llegit, l'han valorat i a més, desperto prou interès com per que algú em demani que li expliqui alló que no a entés...
Penso que ets afortunada.

Salutacions i felicitats pel poema,
Montse Canes.

Humilment diré que jo sí que he entés el teu "crit", o almenys sí que n'he fet una recreació subjectiva que m'ha servit. Hi ha un abans i un després de fer-lo brollar des de ben dintre. És un crit catàrtic, mogut per la necessitat del més difícil dels alliberaments, el d'un mateix. Qui pot afirmar que mai s'ha sentit així? Em sembla un molt bon exemple des del llenguatge poètic d'algunes situacions vitals on cal reunir energia per transformar-se, alliberar-se i, al capdavall, créixer.
Una abraçada, de gitana a gitana.

sembla bonic pero se'm fa extrany i m'agradaria entendre'l. Me'l pots explicr? mercès.

Aguardo el poema en l'almívar dels records...

Salut. onatge

Efectivament, això que dius deu ser el crit, el de Munch i el d'aquest jo poètic que cerca alliberar la tensió interna.
Sempre ho dic, en comentar els poemes escrits a partir d'una obra d'art, que m'admira la capacitat que teniu alguns per a interpretar el que el seu autor va voler expressar, amb una capacitat que jo no em reconec. En aquest cas concret, la imatge del desguàs que has emprat em sembla d'una força magnífica, contundent, immillorable diria, i també els tres últims versos, de gran bellesa, en què el crit és una fam sonora per a dissipar el suplici.
Estic convençut que Munch hauria acceptat encantat la teva versió poètica del seu quadre genial.
Que bo!

Hola Gypsy...

La veritat és que "El crit" d'en Munch és una de les pintures emblemàtiques de les nostres vides, i potser no sabem perquè. Tu ens en dones una lectura. Jo hi penso sovint i no sempre arribo a la mateixa conclusió sobre què li passava pel cap a l'Edvard quan ho va pintar. En tot cas, crec que era conscient que aquella pintura trascendiria.

La meva proposta és: per què no ho converteixes en un repte? Prometo participar-hi

En el viure sense coluntat, que és el viure trist del qui empeny l'angoixa dels dies sense sentit, l'esperança que sigui la pròpia inèrcia dels moviments iperceptibles que biològicament ens van fent envellir, aquesta inèrcia és com un desguàs per alssentiments que no anomenem, per als quals no tenimparaules.
Sí hi ha imatge, com la de Munch, i sí hi ha descripcions subtils en mots que suggereixen, que tracen l'elipsi de les imatges verbalitzades, difícils i sinuosos recorreguts per les perifèries del crit.
Com aquest poema on no sobra una coma, un mot, un silenci...
Salutacions,
franz

Jo també vaig triar el quadre de Munch per participar-hi al Repte Poètic (3x2). Una imatge que des de sempre m'ha impressionat pel gest del personatge principal, una mica entre la locura i la desesperació.
Tu ho has captat als teus versos magistralment, sobretot en el darrer tercet:

"A la fi, brolla sonora
la fam per fugir
i dissipar el suplici".

Això és el que sembla passar el personatge del quadre, un autèntic suplici...

Una forta abraçada!

FRANCESC

PS Vaig a intentar estar a la Megatrobada de Premià de Dalt. A veure si ens podem conéixer...

Un cant a la desesperació, a la que crea el quadre d'Edvard Munch i a la de l'existència. Bell, bellíssim, encara que d'un patetisme majúscul, ferotge, magnífic i ple de sonoritats i adjectivitzacions que no cauen en el desguàs de la rendició.

El silenci sepulcral de vegades té més coses a dir que l'estrèpit sorollós o la paraula curulla de sons. I els teus versos són silenci, silenci callat endins de l'ànima i la tinten de llum, i l'omplen de vida, i la tatuen amb el dolor per a que uns llavis s'ofereixin a besar-te, encara que sigui a frec dels llavis, encara que només sigui com a mostra de recolzament.

Gràcies, zíngara, per les teves paraules, d.

sempre es eternament sadollat.

El desguàs, dona sempre més vida, en l'etern fractal de la matèria.

al llapis i al fòrum
però de moment no edito

molta sort

estic més fèrtil que mai