Deserta emoció

Un petó bonic al teu melic, i un cafè al Paradís

Recorde que volia fer alguna cosa per aquell repte, però tenia l'ordinador espatllat...
M'agradava la cançó i el desert em portava imatges força líriques. Pel que veig, a tu t'ha dut records d'emocions passades, de sentiments viscuts, de nostàlgia, d'enyor...
A cadascú de nosaltres, la mateixa música ens pot provocar sentiments ben distints. Aqueixa és la màgia del llenguatge dels Déus que, d'haver-hi, seria aquest: La Música.
Una forta abraçada!

FRANCESC

celebro retrobar-te després d'una absència (meva). Però de nou m'agrada la teva síntesi tan neta. He provat de copiar-te un fantàstic video de "Desert rose" que m'agrada molt, i que pots veure al tan celebrat "youtube".
Fins aviat, i que la inspiració no et deixi!

El dubte que m'ha quedat en rellegir-lo és si aquestes emocions perdudes no serien, en realitat, emocions viscudes. Són dues possibles interpretacions, i si realment són les emocions perdudes el poema constitueix, indubtablement, un exemple d'allò que en podríem dir: no es pot viure tot. Moltes coses mai no les viurem. En viurem tantes com poguem (o vulguem), però hi haurà emocions que mai no sentirem. Les emocions perdudes, en aquest cas.

Si en canvi et refereixes a les emocions que has tingut (una lectura possible tenint en compte la penúltima estrofa, on dius que no et pendeixes de les hores ni dels dolors esdevinguts), suposa entendre les emocions perdudes com les emocions viscudes.

En qualsevol d'aquestes dues interpretacions, Deserta emoció és un poema de bona lectura (versos breus, dinàmics, una idea per a cada estrofa...) i, a la vegada, reflexiu. I això no ho aconsegueixen pas tots els poemes!!!

Enhorabona, gypsy!

Gràcies també pels teus comentaris!

Salut i lletres,

V.

Em semba un extraordinari compromís amb els teus sentiments, habil i gustós.
M'ha agradat molt..

I aixeco el cap,
no em penedeixo de res
de les hores
ni dels dolors
esdevinguts.

Quasi les comparteixo al cent per cent.

Un petó tot esperant que aixequis la vista, no com a la foto. que també mola Eh !
Endavant ! !

Jordi

que el desert ofereix, sols es poden viure allí, i retrobar-les o fas en tornar-hi, i es pot fer des d'una finestra, veient el passat, o en anar-hi físicament. Aquells que ens agrada descriure i escriure els nostres somnis, tenim un avantatge, i tu l'utilitzes molt bé.

De fet, sols he sortit del meu desert per donar-te els deu punts. Tu ja poses les paraules.

Una abraçada.

Ferran

La recordo del repte i ja em va agradar molt.
Has captat molt bé la musica, transmetent sentiments d'enyorança, que no per ser emocions perdudes en el temps han deixat de ser agradables pet tu.
No creus que els reptes ens ajuden a incrementar la inspiració, i a més ens donen una visió de com ho interpreten els altres relataries que ens fa aprendre molt?

Una abraçada inspirada

Entenc l'inici del poema -i crec que n'és el bessó-, com el distanciament que hom intenta de si mateix, aquest mirar-se des de fora, com si el cos no fos més que un receptacle circumstancial o fins i tot, com tu dius, un desert per on transitam.

L'escara invisible, la ferida interior, la constatació inevitable del pas del temps, aquesta fluïdesa eixuta... les emocions perdudes (per irrecuperables). Sembla trist, aquest passatge, però...

Malgrat tot, en aquesta desèrtica situació interior, t'aixeques i manifestes obertament que ets feliç. Et sobreposes a la resignació pel camí de la lucidesa. L'estoïcisme de la primavera, el teu estoïcisme, no és sinònim de deixar-te dur, sinó de capacitat d'acceptar allò que t'és advers i veure de sobreposar-t'hi.

Bé, és el que m'ha semblat. Ja em perdonaràs si no ho he entès com cal. De qualsevol manera, és un poema que m'ha commogut. I això és el més important.

Rodolen els teus poemes
el sentit d'un sentimen real
sempre aprenc vocabulari
com un cristall de diamant
s'ha de trobar l'angle
i es veu tan clar
com la periòdica remor
d'emocions viscudes
al desert de la pell
indelebles.

Cal dir que m'ha agradat?

Una melodia embriagadora, una veu (Cheb Mami) amb tant de desert i enigma dins seu, un compositor (Sting) amb tant de carisma, encara que sembli que cada cop menys...

I tu, gitanina, has sabut perfilar en la totalitat la seva rodonesa, la perfecció més absoluta amb aquests versos, com els teus, sempre brillants. Trista alegria, alegre melangia, melangiosa tristesa.

Gràcies per les teves paraules, són la cançó que demano per a ser xiuxiuejada. d.

Dessitjo que la sorra acompanyi aquestes emocions. A mi no m'agrada el mot "perdudes". M'agrada més emocions viscudes i la porta oberta al risc de noves emocions.

proposes contrastos que sembla que no puguin existir al primer cop d'ull. Jo veig una mirada dialèctica, madura, sobre la naturalesa contradictòria de la persona que pot unir coses aparentment dispars com desert i emoció.
No ens ho haguéssim pogut creure de ben joves, quan el blanc era blanc i el negre era negre!

El poema parla per ell mateix, és una brisa de serenitat i bons records. La felicitat traspua en cada mot...

Una abraçada. onatge