DESENCÍS DESPRÉS DEL 27 DE SETEMBRE.

Un dimecres de llevantada fosca i trista, insòlitament vaig fer cap muntat en l’antiga moto Bmw de més de vint-i-cinc anys, al cementiri de La Pobla de Claramunt. El poble on vaig néixer situat en la vall de l’Anoia permanentment custodiat per un dels castells més bonics de Catalunya.
Just en l’encreuament de la carretera que porta al fossar, vaig saludar amb respecte i goig a una patrulla dels Mossos d’Esquadra amb el radar mòbil. Al veure’m amb aquella antigalla varen correspondre’m amb un somriure. Vaig entrar al cementiri; aparentment no hi havia ningú, excepte un paleta i el seu manobre immigrant, que endins, al fons de la nova explanada prolongada del cementiri, hi construïen els nous nínxols d’una amplada insòlita, tant, que s’hi podien encabir ben bé capiculats dos fèretres.
Solitàriament vaig anar passejant tot mirant i llegint noms i dates dels difunts dins d’un silenci alterat només de tant en tant, per la dringadissa de la paleta descairant un maó per encabir-lo al seu lloc. Mentre vaig fer cap davant mateix del nínxol dels meus avantpassats.
Palplantat davant la làpida, vaig pensar amb uns escrits llegits feia temps sobre els morts: “...comparats amb els vius els morts tenen una absoluta superioritat numèrica, tant segurs n’estan, que se’n foten de nosaltres quan ens veuen tant aferrats en aquesta petitíssima illa de temps efímer ple de contradiccions i absurditats en augment...”
Mentre observava el nom gravat en el marbre vell i blanquinós el nom del que fou el meu avi, vaig sentir la seva entranyable veu:
-Com va tot Josep? –digué amablement interessat.
-Anem fent... –vaig contestar-li jo.
-Vaja merder amb la política oi? –digué ell després d’un mesurat silenci.
-No podeu pas imaginar-vos-ho avi... Ha estat un desastre. Jo que pensava que arrasaríem!.. i d’un cony de vegada l’Independencia!!!...
-No et facis il•lusions –digué ell-. Saps quin és el problema?
-No, i no sé que pensar...
-Doncs que si Catalunya en lloc de ser una tribu, fóssim una raça, faria molt de temps que tot seria diferent... No sé si m’entens?
-Si, més o menys... –vaig dir-li.
-Au, au tranquiŀlitzat i procura tirar endavant que per fer cap aquí on som, és qüestió de quatre dies...
-Ja teniu raó ja...
-Cony –agregà l’avi-, hauries de saber; l’historia ho demostra, que els pitjors enemics de Catalunya no son els que estan a les Espanyes, no, no, son els que estan aquí, aquí dins mateix de Catalunya!...
-Voleu dir?
-Ai collons!, diguem-ho a mi que vaig néixer el 1870!!!... No cal anar gaire lluny; aquí dintre mateix d’aquest cementiri n’està ple d’aquests malparits... Sovint encara els sento cridant com boixos, uns “Viva España”, altres “Visca la Lliga” o àdhuc d’altres visca el Marxisme-Leninisme o els Carlins!!!...
-Voleu dir?
-Vosaltres però, tossuts anant com els crancs cap enrere. M’heu de creure; això no ho arregla ni Déu!.. –digué tot emprenyat.
Vaig acomiadar-me de l’avi Jep tot recoŀlocant unes flors resseques de plàstic.
Al sortir de l’encreuament del cementiri, misteriosament els mossos d’esquadra ja no hi eren. Ara hi havia una parella de la guàrdia civil amb unes capes casposes i fantasmals i uns tricornis negres com el quitrà roent. Varen demanar-me amb un castellà casernari i molta mala llet la documentació.