Des de les altes muntanyes I, II.

Un relat de: jordi pages anson

Des de les altes muntanyes I

És possible trobar una colla al món, en qualsevol racó, amb els quals identificar-s'hi. Són les tres de la matinada i ha plogut i el lloc on ens refugiem és del tot inhòspit. I allà, sota una gran serralada que intuïm i que ens pesa al damunt, ha estat possible una coincidència. Prenem un te -potser vi, potser un plat calent que fumeja- i ens estranya no haver-nos conegut abans i saber que mai més no ens trobarem. Som milers els que ens avindríem, pensem, i milions els que desconeixem. Pensem també, i sentim, i en tenim la certesa perquè a fora plou, que qualsevol moment és únic i que un dia ens n'anirem del món. Ens consola haver viscut, ens fa basarda la fosca però tot i així sortim, i emprenem una ruta sota les estrelles. La pluja ha marxat i tot és ben moll. El fang ens fa relliscar en una baixada ben dreta pel camí de carro. Lluny albirem les llums del poble -suposem que és un poble- i anem baixant i baixant. El record de l'experiència viscuda ens dóna força. A mig camí -mig camí segurament- ens talla el pas un individu hostil. Ens assalten una colla d'emboscats i la passem magra perquè només tenim el que necessitem i ara ens ho prenen. No ens fan mal i ens deixen marxar. Encara els agrairíem un robatori tan fluix. Anem d'esma fins al poble i no hi arribem fins la matinada, és estiu i sorgeix la llum tèbia d'un altre cel. Quan arribem a les primeres cases, la policia, malhumorada i bruta, ens atura i se'ns enduu a la caserna. Ens fan identificar els atracadors que treuen el cap, brut i sangonós, per una finestreta rovellada de la cel·la. Ens tornen els papers i refem el viatge. Però no hem dormit i ens cauen els ulls. No podem marxar. Qualsevol continua, ara. De seguida, ens criden des d'un tot terreny malgirbat tot d'homenots tapats amb mantes. Són els homes de la nit, que ens conviden i ens fan pujar al remolc. No pensàvem que mai més no els trobaríem? Van cap a d'altres terres i se'ns enduen endormiscats cap a qui sap on. Però hem intuït una sincera hospitalitat.


Des de les altes muntanyes II.

Parlo avui des d'una altura inexplicable. Boires tenebroses s'arrapen al fons del món. Damunt nosaltres, alhora, un cel de plom, llis i uniforme, presideix les sensacions, atapeït, dens; espectacle de fosca i llum insòlita que produeix la tonalitat del plom, blavosa i obscura. Enmig habitem d'esma, sense saber encara on ens duran els habitants hospitalaris que ens han cridat. Sabem del cert -parcialment, fragmentàriament- què hem fet aquests dies, d'on veníem, les terres travessades, la variada composició dels transports que ens han portat. Restem isolats, tots tres, en aquesta mena de borda als rasos, a 2500 metres damunt el mar, 3000 metres sota els grans cims, esquerps, glacials, aspres, que ara oculten les bromes. De tant en tant de les altes valls baixen detonacions fosques, són allaus de neu mil·lenària, o esquinçaments de tarteres que rodolen cap al final dels abismes. Cau una continuada fressa de rius violents i de ventades nocturnes.

Són les tres de la tarda. No sé què fer. He volgut fer un volt, però ens han advertit del perill dels búfals mascles que ara estan en zel. Hem volgut acostar-nos a les bordes dels pastors transhumants. Però calia travessar la torrentera que sembla créixer. Ens fem senyals, ens saludem cada dia des de les dues ribes. Fem un gest internacional amb les mans i ens sembla endevinar algun home de barbes cargolades sota el turbant. Més enllà els nens vénen i corren i ells sí que travessen el torrent i se'ns acosten. Primer han vingut fins les roques rodones i s'hi han estès. Han jugat a fet i amagar. Un d'ells se'ns ha atansat, i quan l'hem saludat amb les mans, ell ha abaixat el cap. Duia una túnica gran que s'arrossegava, plena de fang. Ha volgut exhibir la seva habilitat amb les fones, que llançava contra el tronc d'una noguera morta. Quan ha vist del cert que el contemplàvem, i assentíem amb gestos, i somrèiem, s'ha avergonyit , ha abaixat un altra vegada el cap i ha cridat els altres. Han vingut els sis nens i ens han dit quatre coses en una mena d'anglès precari. Quan s'han exhaurit les paraules he agafat la llibreta i he dibuixat la noguera i el nen que hi tirava pedres. Com bojos han marxat amb el paper per mostrar-los a les famílies.

L'endemà han tornat. La boira de la vall persistia, però una llum daurada s'escolava entre els núvols alts i daurava el cingles de roques i glaç d'una serra dentada, alliberada del mal temps. Els nens ens portaven anous i ens han fet entendre que volien més dibuixos. De lluny, a l'altra banda de l'aigua tumultuosa, barrats pels brams del corrent que encara havia crescut una mica més, un parell de pastors feinejaven. Duien un búfal vell, gegant, lentíssim, a veure aquella aigua. De tant en tant- enmig de l'esforç de tibar aquella bèstia, potser malalta, amb les cordes de cànem- ens miraven amb curiositat. Sense dir res enteníem la seva complicitat. Després l'han rentat esquitxant-lo amb una galleda i amb les mans, i el búfal ha aparegut brillant, enllustrat com una bota de muntar, i fins i tot una curta clariana de sol, l'ha il·luminat. Semblava retornar a una joventut daurada. Mentre, menjàvem anous. Els nens les trencaven amb les mans. Quan ho hem intentat hem desistit. Les hem trencat amb un roc. He anat dibuixant tots els nens i la noia -la germana gran d'alguns d'ells- que havia vingut més tard travessant tota sola el riu. Duia un vestit púrpura tacat de l'aigua fins al ventre. Tremolava de fred. Quan anava a passar el riu, un dels homes, el més vell, li ha donat un bastó dret, d'avellaner. Llavors ha bufat el vent de muntanya i la túnica i la barba es sacsejaven com si fos una figura bíblica que guiés el camí dels iniciats. Amb els dibuixos han marxat corrent, de cop i volta, semblantment a qui fuig amb una captura precària.

Al vespre fem foc a la llar. Tenim llenya de cedre. Crema amb una esplèndida constància. Però aquí no hi ve ningú. Mengem bé, carn a la brasa i arròs. Al terrat de la borda, feta gairebé dins la terra, creix la gleva dels prats. Dins, tot seria fosc si les parets no fossin d'aquest blau celestial i les prestatgeries de guix no tinguessin una tela vermella amb incrustacions daurades i mirallets. El terra és de sorra compactada, seca, neta. Unes bigues irregulars suporten el sostre. Així, dins, hi ha una pau estranya i una olor de terra i de fusta. Com si fóssim de la terra, ens emboliquem amb les mantes que ens han deixat i voltem per la borda o sortim a fora a fer una mirada. S'aclareix i es veuen algunes estrelles. Però aquí no hi ve ningú.

Comentaris

  • Des d'allà fins aquí[Ofensiu]
    Unaquimera | 03-10-2006 | Valoració: 10

    Un cop em van dir que no existeix allò que anomenem "les coincidències"; ho dic perquè inicialment m'ha enganxat la teva frase: "I allà, sota una gran serralada que intuïm i que ens pesa al damunt, ha estat possible una coincidència" i gràcies a ella i al record que m'ha provocat, m'he posat a llegir el teu relat...

    He gaudit molt amb la teva prosa.
    Vaja, quin domini dels llenguatge per construir frases descriptives i narratives ben alternades, creant un contínum absorbent.
    Algunes d'elles, tot i que curtes, són realment plenes de força plàstica: "Al vespre fem foc a la llar. Tenim llenya de cedre. Crema amb una esplèndida constància" . I una sonoritat, una cadència molt grata.

    Enhorabona pel text!

    M'he quedat amb ganes de llegir més coses teves... caldrà que hi torni a passar un altre dia a veure't.
    entre tant, permet que t'enviï una abraçada... per a celebrar la coincidència!

    Unaquimera