Barcelona, al somni

Un relat de: jordi pages anson

Barcelona, en el somni.

Un somni, d'aquesta matinada, el darrer, ben recent, sorprenentment recordat amb detall, amb una poderosa energia meravellosa que esclata en llevar-me:

Ens trobàvem amb la L. a Barcelona. Eren els anys trenta. La guerra no havia esclatat i voltàvem pels barris populars com qui visita una ciutat exòtica, conscients que -per un motiu o altre- havíem retrocedit en els anys. Jo insistia a observar detalls urbans avui desapareguts. En els carrers, poc transitats, de tant en tant descobríem un autobús estranyament modern, però atrotinat i vell, que després, amb la consciència d'ara, m'ha recordat els autocars -per mi llegendaris- de l'Uzbekistan amb què feia poc havíem travessat el desert. Era un senyal evident de l'esperit i l'atmosfera de viatge. "Déu n'hi do com corren", comentàvem. I després, dins el somni, fèiem un llarg passeig per una Barcelona perduda que jo reconstruïa des de la memòria de fotografies i filmacions de l'època. Era un somni amb colors on dominaven els tons grisos, amb matisos ocres, esmorteïts, de la ciutat vella. Ens endinsàvem, després, per carrerons estretíssims, amb ressonàncies rurals i molta vida de carrer. En un moment determinat ens separàvem per dos carrers paral·lels -potser com als basars orientals o a les medines dels nostres viatges- i jo advertia que ens podíem perdre en aquell "temps" que no era el nostre. Es definia així un estranya confusió vacil·lant de l'espai remot amb els temps impossibles. Aleshores, quan m'he quedat sol, passant un carreró tapat per un cobert de canyes, m'he trobat de cara un home jove, amb abric llarg, que m'ha aturat per preguntar-me on era el carrer Numància, que jo, dins la meva època, coneixia i que, tanmateix, no m'he atrevit a indicar trobant-me com em trobava en aquella ciutat transformada. M'ha comentat que tenia el Packard a la cantonada. I quan li he dit que no sabia què era el Packard -o una marca semblant d'automòbil antic que en aquella seqüència del somni semblava fluctuar- ha somrigut i, amablement, ha insinuat que jo devia ser de poble, perquè es tractava d'un cotxe de moda. Continuant amb aquell to de simpatia que anava agafant la conversa li he contestat simplement que jo era d'una altra època i he tingut la sensació de dir la veritat sense dir-la. Aquest joc m'atreia com una mena de privilegi superior que no feia mal als altres. De sobte, l'individu m'ha agafat amb suavitat les espatlles, atansant-me cap a ell, i m'ha assenyalat una plana publicitària d'un diari desconegut. M'ha indicat un anunci de lletres molt negres. Venien un producte indefinit. Hi he llegit que el carrer on l'adreçaven era en realitat el carrer Cardona. Li he remarcat la confusió dels noms i m'ha semblat que es disculpava d'una manera estranya mentre s'anava allunyant, havent-se desinteressat d'aquella orientació. I al mateix temps, jo, que m'havia mig perdut en aquell laberint de carrers, retrobava ara la ruta del viatge perquè al final del carreró m'he trobat amb la L. i hem anat a sortir a una placeta on hi havia paradetes de fusta ambulants, carretons de fruita, tendals i cavalls lligats que mastegaven gra del sac lligat al morro. La L. ha volgut un collaret que ha trobat remenant una parada. Però jo li he recordat, convençut, la realitat: que els nostres diners no eren de curs legal, eren diners d'una època posterior! I tot i així insistia i he hagut de remenar la cartera i buscar alguna moneda que pogués semblar de valor a aquells venedors i que, alhora, no ens delatés. Recordo amb molta precisió que he deixat de banda una moneda d'en Franco "Si sabessin el que els espera, pobres, es desil·lusionarien de la República"- li deia- , i després m'ha sortit una moneda romana d'or, que figurava que havíem comprat en un viatge i que hem hagut de guardar per massa valuosa. Res no s'ajustava a la transacció i, abans de deixar el collaret, fatídicament, una petita alarma de la consciència m'ha fet despertar. Però he pogut salvar la memòria desdibuixada d'aquest final.

(Mirant-ho bé: el somni busca la connexió amb el meravellós, però aquesta connexió trontolla i, quan es trenca perquè dins la consciència remota de l'estat de vigília ens adonem d'una inversemblança, d'una desconnexió, els ramals de la narració tornen a la branca inicial i finalment s'estronquen. Així, primer ens separem del camí, ens perdem en una món massa insòlit, potser massa estimat; després jo em separo d'aquell home perquè les inconcrecions no encerten un lligam comunicatiu; després ens retrobem però quan volem comprar la possibilitat de connectar amb aquell món els lligams s'enfonsen dues vegades per dos anacronismes radicals: les dues monedes: l'una, per futura; l'altra, per pertànyer a un passat massa valuós el qual no podem bescanviar. Com es resisteix l'estranya consciència dels somnis a gaudir-los...)

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer