Tres curts relats en els cercles

QUATRE CURTS RELATS EN ELS CERCLES

Passos

Un llarg pensament encerclava el seu pas, el feia girar en rodó, rodó, rodó, en una superfície prou ampla com per deixar desapercebut el fet als ulls dels altres. Quins altres -pensava ell- si es trobava en una estepa semidesèrtica il·limitada? Però si era així: per què girar i girar, si l'extensió presentava prou perspectiva com per passar-hi dies i dies, en línia recta, endinsant-se en la planúria immensa, d'horitzons sempre iguals (turons verds, davallades suaus)?.
I aquest nou raonament -encavalcat en l'altre pensament, ara suplementari- també girava i creixia, en espiral, dins del seu cap que cada cop es feia més i més pesat, que cada vegada era més feixuc, creixent el dolor, apareixent l'angoixa, una febre progressiva.
Va ensumar, llavors, el perill que tot allò suposava. Se sentia alienat, fora de sí, trepitjant un terreny que es feia estrany o fent-se estrany trepitjant un terreny que ja coneixia. El seu pensament ( els seus pensaments, obsessius, encerclats, sumant-se, multiplicant-se, omplint-se de matisos) era aleshores una mena d'objecte adherit, encastat al cap, carregant-se successivament de pes.
I aquell pes mateix va desviar-lo lleugerament primer, descaradament després, i el cercle es va desfer. Al punt més llunyà de l'horitzó s'endevinava el mar.

Radis diversos

Un home arriba al mig de la plaça. Des de la terrassa l'abastem, el veiem: un més entre els vianants, els turistes, els passejants, els que treballen...Però ara ens crida l'atenció perquè fa estona que el veiem, caminant, movent-se, però sempre en la mateixa zona. Ens fixem més i ens sembla descobrir que...que fa voltes, en un cercle ample, irregular, alterat per l'aparició de persones-obstacle. I fa més i més voltes. I hi passa la tarda i continua les voltes, amb el mateix ritme del començament, sense aparença cansada, ni contrariada, ni amb cara de boig, ni...disposat a deixar-ho. Hem de marxar, i acabar la narració, però el veiem que continua, que continua, seguint les passes tranquil.les, força desapercebut. I el deixem, amb la seva vida, en el seu lloc arrodonit, en el seu racó monòton. I ningú no es sorprèn. Marxem ¿Qui s'estranyaria d'un radi reduït si són tants els qui volten, cansats, esperançats, inconscients, perplexos, aterrits, ignorants, feliços, desgraciats, lents o veloços tibats per radis diversos?

La gran butaca

Sóc aquí, assegut a la gran butaca, on hi cabria una família. I no passa res, tot és senzill. Molt lluny hi ha el món. M'arriben referències: a vegades sento reactors i més sovint veig el sol blanc en el cel, escumós, glaçat, que es dissol imperceptiblement. No passa res dolent. S'hi està bé. Puc, fins i tot, pensar, sentir una veu extingida en una cinta de músiques. Especialment una melodia iraquiana molt adolorida, una veu anònima que s'ofega i s'allunya en l'aridesa d'un desert calitjós. També passa lluny. És un crit que ja no existeix però que puc sentir, repetit, idèntic, en la màquina que gira. És cert que em recorda el món i, tanmateix, és un comiat de tot, terminal després d'una tragèdia del fat. M'ajec, estirant les cames sobre els coixins i veig que s'escola el dia. A mitja tarda hi ha hagut un període en què la llum ha minvat perquè passava un banc de cirrus vells, tan alts en l'atmosfera, formats per agulles de gel que fluctuen i adopten formes d'una abstracció corprenedora. Després s'ha endurit el sol, ho noto sempre en els ulls que es contrauen -com l'antena ocular d'un cargol- i el dia s'ha anat fonent un altre cop. No ha passat res, només la posta una mica diferent: la línia d'un avió semblava encesa pel conegut efecte òptic cel crepuscle. I ha anat agafant força la lluna, que avui era rodona i magnífica, regnant la nocturnitat. I ben bé tampoc no ha passat res.. He vist l'aurora boreal que sempre ens visita, com una cinta brillant i fosfòrica sacsejada per un vent rabiós de les altures. Però tot passava tan lluny. I després, força després, després d'una calma absoluta, les primeres resplendors de l'alba. I un cercle més, sense formar espais concèntrics, una línia sobre l'altra línia, inalterables.
Sé que hi ha molta gent que dorm. Llavors sorgeixen els seus somnis. Hi passen coses, coses estranyes, novetats absolutes. Converses amb gent desconeguda, veus hipnòtiques, persecucions neguitoses, records de dies antics, persones que es transformen, batalles i abraçades entre grups, entre homes i dones que es diuen coses indesxifrables des de boques que es fonen.
Sens dubte és diferent. Sento un cercle de quilòmetres desconeguts i menyspreables. La veu que em dicta no m'escolta, no pot sentir-me; he de fer aquest gest -aixecar-me- i aquest altre -asseure'm- segons capricis arbitraris. Si voleu això sí que passa, em ve de fora, hi ha unes accions, sempre les mateixes, com aquesta única cinta que gira descabdellant-se en una bovina limitada.

A la pista

A la pista esportiva de ciment voltant i voltant, amb passos breus, seguint els rengles de pintura que marquen els límits del camp. Així he passat estones de la tarda mentre jugaven els nens. Pensava mirant i resseguint les línies blanques i grogues que es creuaven. Pensava en alternatives mundials, concentrat en aquelles línies diàfanes, creant un discurs coherent molt allunyat de tot allò concret i abastable del joc, dels nens, de l'espai de l'esport, dels edificis del barri. Trobant-me molt lluny. Jo, fora, o als límits ja, de l'espai dels jocs.
Però després he jugat sense aquests límits esportius amb els més petits a jocs que anàvem inventant de córrer, d'aturar-se, de portar una fulla a la boca -ara que la tardor és un foc a les arbredes- , de córrer fins on jo corria, d'ajupir-se i ballar fins que un crit meu ordenava la paràlisi...Fugint de la segmentació.