dues torres

La gran torre

Va encarar-se finalment a la gran torre. L'horitzó era extensíssim a banda i banda de la vista. Els núvols corrien a tongades sense arribar a cobrir el cel. Era el mes d'abril. Els camps eren just a l'esplendor del verds.
Abans, havia aturat el cotxe fora de l'ombra allargada de la tarda que projectava l'edifici i s'havia acostat pel mig del prat fins al petit pont que travessava el torrent.
La torre era una edificació diàfana, blanca, retallada en el cel, arrodonida -un cilindre que s'engrossia al cim- i s'enlairava en un paratge vorejat únicament per camps de blat. Al fons de tot s'endevinaven marges de pedra i arbres escadussers, en un món més sinuós.
Va alçar el cap, mirant, ben arran de la base, fins a l'altura que s'havia fet invisible des d'aquell angle difícil. Va recordar la visió dels arbres en el bosc, oscil·lants sacsejats pel vent, la basculació dels troncs, flexibles, de quan la seva vida s'arrelava i encara era possible. Però ara es tractava d'una solidesa sobrehumana i poderosa, una imposició feixuga sobre els dies. I els núvols i el cel circulaven en un àmbit escindit que reforçava la immobilitat de la gran torre.
I ara no era possible. Havia esperat la solidesa i la tenia, havia pres una forma concreta inassolible, nua. Ja no era possible.

Va pujar per l'escala de cargol fins al terrat. Des d'aquell cercle ventós, damunt l'enrajolat vermell, va mirar la vista, fulminat pel vertigen. Els camps formaven aquell trencaclosques de verds i de línies que havia imaginat. Els veien les ombres mòbils dels núvols, difuminades, ondulants, arrapant-se a la sinuositat. Més enllà dels arbres isolats s'aixecaven altres torres com aquella, escampades, com els molins d'una comarca antiga. Li va semblar endevinar figures humanes d'individus solitaris dalt de tot de les talaies o als seus peus, acostant-se a les portes, o travessant encara les senderes de terra, enlairant polsegueres.
El món fluctuava, la seva vista es feia intermitent i boirosa. Als seus ulls palpitava el paisatge, gronxat com una nau. Va contemplar encara la caiguda sobtada, en la llunyania, d'una forma humana des d'una de les torres remotes. Va forçar la seva voluntat fins que va mitigar la desfeta. I va davallar, des de la seva pròpia immobilitat reconfortant.

La torre circular

Dins la nit la torre circular era un far en la tempesta. Mentre plovia, en aquesta nit inhòspita, jo restava al seu si conscient que de fora estant, al fons del paisatge obscur, per a qualsevol ànima perduda en els prats, es destacava la construcció imponent reforçada per l'adversitat del temps.
Al matí, quan el sol de juny retorna, encara tebi perquè ha entrat el vent del nord, hi ha una nova sensació de les coses, que s'havia fos en la memòria.
Havent estat entre la gent, intuint una plena compenetració, des de la torre, a l'altura d'un mateix, ve aquesta remor eixordadora de les màquines que excaven, penetra la vibració de la ferralla elèctrica, el brogit dels trens llunyans, com un terratrèmol; els crits d'una discussió soterrada; el dolor del sud, continents enllà. I es crea una xarxa elèctrica incomprensible on els miralls no existeixen. Però llavors em sento lluny, en una intimitat magnífica.