Amb un mà més enllà que l'altra

Un relat de: jordi pages anson

Amb un mà més enllà que l'altra

Amb una braç més llarg que l'altre, però molt més llarg, tant que arriba l'un, gairebé, al peu, mentre l'altre no baixa de la cintura; què farem en aquest món de cossos equilibrats i autosuficients? Com arribarem a dissimular els defectes si, mentre estirem una màniga el jersei se'ns deforma i mostrem mitja espatlla grotescament? Com podrem semblar amables quan som esgarrifosament monstruosos i desequilibrats?
Quan arriba la nit ens mig ocultem als bars nocturns, llavors ens sembla, una estona, que som com ells - sobretot si ens trobem amb la beguda a la panxa i encara no ens ha fet tombar cap al desànim- i en aquesta mena de fantasia aguantem el got - aquell llarg got de la nocturnitat- amb la mà del braç curt de tal manera que ningú no nota res estrany. L'altra mà, per exemple, la podem ocultar en aquesta butxaca llarga dels pantalons de campanya i també anem tirant. La nit és jove i la gent s'estreny i tot és una frenètica fugida cap al plaer. Però també això se'ns va acabant: potser hem de donar la mà a algú, o ens ha semblat que hem enamorat una dama -o una prostituta camuflada en la gentada- i llavors què li farem, ni una abraçada amorosa ni lasciva tenen possibilitat de triomf, només ens resta retornar a la nostàlgia de quan érem purs i triomfadors.
Creuem, aleshores, els braços però les dues mans no es troben, i continuen solitàries a l'extrem d'aquella allargada asimètrica que ens desequilibra. I aquell és el seu cos massa allunyat, massa proper. I la distància.


Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer