De prou lluny

Ell es va aturar prou lluny, ella li va respondre de prou lluny o jo la vaig aplaudir de prou lluny; però ella no en va fer referència tot i que segur que la va reforçar i a ell el va afeblir.

És que va ser paradigmàticament patriarcal l'escena: ell un (pseudo)taxista d'aquestes plataformes treballant dissabte tarda, gira per un carrer de Gràcia sense vorera de forma massa ajustada; ella que sortia perpendicularment al cotxe se'l troba girant i es queixa. Jo que me la trobo ja a la mateixa cantonada li dono la raó sense escarafalls; el taxi (pedronavajas) s'atura uns metres més enllà, a mig camí entre recollir o esperar a algú o encarar-se a algú. I surt del cotxe, sí, però no es mou. Es dirigeix a la dona en veu força alta i de forma teatralitzada li diu que es posi la ma allà (ho diu més explicit, eh! i ho repeteix, diria que fent flexió de cames per possibilitar la comprensió de l'acció per a que qualsevol espectador pogués fer-se'n càrrec i en horari infantil)

Jo sóc entre tots dos, ella li recrimina les seves paraules jo la aplaudeixo a ella que si bé li devia reforçar no volia - intel·ligentment - exterioritzar les gràcies per no generar més tensió i per, ves a saber, si l'aplaudidor no fos pitjor que el (pseudo)taxista putejat. Hi ha de tot al mon.

I ja ho tenim tot: un esclau recriminant quelcom a algú a qui considera per sota seu amb evidents paraules ofensives. Això seria el patriarcat famós: busca en qui descarregar la mala llet, com en el joc infantil en el qual un rebia una bufa del de davant i, amb tot l'amor, la ventava al que venia darrera en justa transmissió de poder...patriarcal.

Com pot ser lliure la persona en aquest cercle infernal: sigui un o sigui un altre dels intervinents? Tot el que és permès de fer, és reproduir un poder sobre els altres, especialment sobre la banda femenina, que, com han de fer la feina principal, no es poden entretenir,...ni defensar.