Vestigi

Tot i que les paraules sempre hagin estat testimonis ineludibles de la meva existència, no és fins que la tristesa arrassa amb l’estabilitat emocional que no s’activa la conducta motora de deixar-les per escrit. 



La setmana passada, durant un tediós trajecte en avió a un indret massificat d’Europa, vaig redescobrir una aplicació del mòbil. Aquesta app - que sembla pròpia del sistema Apple - em va impactar pel seu nom: Diari. No recordava haver-hi entrat cap vegada. La veritat és que el meu iPhone està carregat d’aplicacions a les quals no faig gaire cas, i la impetuositat de sotmetre l’engranatge del telèfon al “mode avió” fa que surti de dins jo una espècie de curiositat vers els racons incògnits que hi pugui haver rere aquesta pantalla. 



Veure “Diari” va picar la meva curiositat i la immediatesa d’allò tàctil em feu clicar amb rapidesa. Em vaig sorprendre quan vaig veure que hi havia una entrada escrita. Una entrada escrita per mi mateixa. 



“Gener del 2024

Avui és Sant Antoni, i tots estam de baixa.

Jo llegesc un llibre de fantasia. La calma i la serenor les trobo a casa.”



Les vegades que intento fer l’exercici de reminiscència d’aquells mesos se’m fa impossible accedir a cap sentiment. Ni por, ni angoixa, ni ràbia, ni gairebé tristesa. És com si fos la protagonista d’una obra teatral que dissortadament em va tocar interpretar. 



Aquesta breu entrada. Aquestes breus paraules amb un to descriptiu, són una finestra a mig obrir que em possibilita arribar a traçar el vestigi d’allò que ara sóc.