Culpes compartides

CULPES COMPARTIDES



La culpa és molt negra i ningú la vol. Aquest refrany que tantes vegades hem sentit i que ens serveix per explicar davant d'un cas luctuós en el qual ha existit negligència el traspàs ràpid de responsabilitats (la famosa patata calenta) entre les diferents administracions implicades és plenament aplicable als esdeveniments succeïts en l'estadi Ruiz de Lopera durant la disputa del partit de copa del rei Betis-Sevilla. L'entrenador de l'equip visitant Juande Ramos va ésser colpejat al cap per una botella plena d'aigua i gel llançada des de la grada després d'un gol del seu equip. El tècnic va perdre el coneixement i tothom va témer el pitjor. Afortunadament tot va quedar en un ensurt.
Després d'unes setmanes de conflictes constants i contínues picabaralles entre els presidents dels dos clubs el partit estava tan escalfat que es podia preveure qualsevol cosa, inclosa una invasió del camp. Les paraules de l'entrenador agredit després del incident invitaven a la reflexió: "Vàrem tirar gasolina al foc quan el que es necessitava era aigua". Pot ésser com que Sevilla queda una mica lluny estem temptats de pensar que aquí aquestes coses no passen, que les afeccions catalanes són correctes i respectuoses i que, com a màxim dediquen alguna escridassada a l'àrbitre o a l'equip rival.
I el cas Figo?. Ja no recordem el linxament mediàtic de que va ésser objecte el jugador portuguès? (per cert, el tancament del Nou Camp que va decretar el Comitè de Competició, després de sis anys encara no s'ha complert). Què hagués passat si en lloc d'un cap de porc, a Figo se li hagués llançat un objecte contundent amb tan mala fortuna que el jugador madridista hagués quedat estès a terra?.Alguns mitjans informatius varen semblar aquells dies els bombers de la novel·la "Fahrenheit 451" que en lloc d'apagar els focs els provocaven. Després dels incidents, els medis de comunicació, desmarcant-se del perillós caldo de cultiu que havien cuinat, cridaven a la cordura i recordaven, per evitar un càstig sever, que el Camp Nou sempre havia estat un exemple de sobrietat i esportivitat. Convertits de nou a la religió de la moderació aixecaven les mans simulant innocència com aquells defenses que després de cometre un penalty de llibre insinuen que la caiguda del davanter rival ha estat provocada per la intervenció divina.