CRÒNIQUES DE FLAVI BELISARI: CAPÍTOL II, EL LLOP DE L’ÀFRICA

La mar estava en calma quan l’estol imperial, comandat per Belisari, es desplegà en direcció a Cartago. Al cor dels soldats hi bategava la por i l’expectació: creuaven la Mediterrània no pas com a mercaders, sinó com a missatgers del tron de la segona Roma.

El general de Tràcia, encara jove però ja respectat, avançava amb serenor. Sabia que molts esperaven que la campanya fos un desastre, que els vàndals els fessin retrocedir com havien fet amb altres exèrcits. Però ell confiava en la disciplina dels seus homes i en la tàctica que havia anat perfeccionant: rapidesa, sorpresa i una fe absoluta en la seva pròpia visió.

Quan Cartago caigué, l’impacte fou immens. L’imperi recuperava una província que havia estat pèrdua amarga i font d’humiliació. La ciutat, amb els seus tresors i els seus magatzems plens de blat, fou incorporada de nou al domini romà. Les tropes celebraven, els mercats s’ompliren de crits i de cants, i fins i tot els qui havien dubtat reconegueren que aquell general havia nascut per a les gestes més grans.

Però dalt del turó de Birsa, on la tradició púnica situava l’origen de la ciutat, un succés glaçà les rialles. Una jove vinguda de Nicea —havia creuat la mar per reclamar la hisenda familiar arrabassada pels vàndals— fou trobada assassinada i violada entre les pedres antigues. La seva sang lliscava pels graons com un tribut obscur, i el seu cos semblava un oracle cruel.

Els ciutadans ho xiuxiuejaven amb por: que les festes havien cridat la maledicció dels déus, que Cartago era terra maleïda, que la victòria portaria amb si una cadena de desgràcies. Belisari, en sentir-ho, restà mut. No podia permetre que el rumor s’escampés, però al seu cor entenia que aquell crim no era només un fet brutal: era un mal auguri, un avís que res no és mai tan pur ni tan clar com sembla en els primers dies de triomf.

Mentrestant, Antonina, la seva esposa, no perdia ocasió per moure els fils de la intriga. Mentre Belisari celebrava amb els seus homes, ella rebia comerciants locals, antics col·laboradors dels vàndals i fins i tot algun sacerdot cristià. Sota l’aparença de dona fidel, Antonina acumulava favors, secrets i aliances. Alguns deien que escrivia cartes xifrades a l’emperadriu Teodora, informant-la de cada moviment, per mantenir-se imprescindible a palau.

Belisari, enmig de la seva glòria, intuïa que la seva muller jugava un altre joc, un tauler invisible que no dominava. Però en aquell moment, sota el sol africà, el triomf semblava complet.

I tanmateix, mentre els ciutadans de Cartago encara festejaven el retorn dels estendards imperials, ell ja rebia noves ordres: travessar de nou la mar, desembarcar a Nàpols, fer obrir les portes de les ciutats del sud i avançar cap al cor de la península.

La història s’accelerava, i ell ho sabia. Allò que havia estat un triomf net es convertiria aviat en una lluita més fosca, llarga i plena de contradiccions. Però en aquell instant, Belisari semblava invencible: el llop de l’Àfrica, l’home capaç de doblegar regnes i tornar la glòria a l’imperi.