Crida a la vida

Sé que mai us coneixeré, i potser
ja ni en voleu sentir parlar de mi.
Encara no sóc ningú, i tot fent camí,
hi ha quelcom que m'atura.
Soc fill, com tots sabeu, de la natura
i malgrat tot, no em podreu gaudir.

Viure, m'era el destí encomanat
i solament empenta tenia.
Si ho sabéssiu.... Moria per ésser!,
i anaven vencent dies, però a fe,
aviat arribà el comiat.
La punyent covardia dictaminà.

I em preguntava, que és la llum,
la vida, l'alè, el sol, l'alegria,
una flor, un somriure.... Tot!
Car si de l'amor fos fruit,
en el decurs dels dies,
bé sabeu que això ho aprendria.

Potser ja nat, vista la claredat,
rera nou mesos d'intensa foscor,
fóra jo qui me'n volgués anar.
Però, ara, si tant sols haguéssiu....,
m'haguéssiu deixat arribar!.

Ni formant pinya com l'eixam,
massa fluix ha estat el nostre xiscle
pels qui l'egoïsme encara els domina
i eviten que haguem estat vida.
Malgrat tot, aquí tenen el nostre clam.
No sigui en va, la nostra crida.