Tu. Jo.

Jo. Avui.

En l’ordre de tot l’establert sempre hi ha hagut una escala. O escales: de valors, de jerarquia, de prioritats. A mi m’ha tocat una escala menor. Tan física com de posició.
Visc a l’ombra dels grans, dels importants. Dels que tothom admira i la gent es dona cops de colze per ser el primer en poder estar vora seu i dir als seus familiars i coneguts: “Jo l’he tingut a un pam de mi”. Si aquests idiotes sabessin...
Des del racó observo, no perdo detall. Sí, ells són el centre de les mirades, i en canvi jo sóc un perfecte desconegut. No seria aquí si no fos per tu. Tu vas creure en mi, vas trobar alguna cosa que et va agradar i aquí estic. Només tu saps la veritat sobre mi. Diran que va ser el fat. No. Mútuament vàrem reconèixer la força que ens corria per les venes. Erets només una nena, però el teu foc cremava amb una força que la majoria no tindrà encara que gaudís de la vida eterna.

Jo. Viena 1.873

La sala era concorreguda d’ànimes vingudes d’arreu. Accents de tots els racons d’Europa i fins i tot d’ultramar es barrejaven creant una atmosfera que convertia el teatre en un món a petita escala. Els vestits de les dones, cada un més elaborat que el del costat. Homes entesos (o no tant) en política arreglant els respectius països. Tots havien vingut a homenatjar la memòria de Miguel de Cervantes dins dels actes de la exposició universal de Viena; alguns per devoció a l’escriptor, molts d’altres per la invitació de la reina exiliada Isabel i per poder parlar amb personatges “d’alta gama”, com m’agrada dir, de l’època. Però atenció!, es fa el silenci. Qui és aquesta noieta asseguda amb una arpa daurada acariciant-la amb una delicadesa que ni el millor dels querubins del regne celestial s’hi pot comparar? Reis, prínceps i gent tota callen. No poden fer res més. Una nota. Només em va fer falta una nota per saber que aquella criatura era, almenys, extraordinària.
----------------
S’acaba el concert. Ja? Es fa un silenci, de respecte i admiració a parts iguals fins que la reina el trenca amb uns aplaudiments que l’audiència, d’un en un s’hi afegeix, com si d’un dolç somni despertes.
Tu. Mitja hora abans
Els dits em tremolen. Sento que el cor em sortirà en qualsevol moment. Però et veig a tu, mare, i em tranquil·litzo. Sempre has estat al meu costat, acompanyant-me des que el pare ens va deixar. —No passis ànsia, Clotilde. El teu pare t’estima—, em vas dir quan vam marxar de casa — La falta ha estat meva. A més, t’ha deixat una bona assignació; 6.000 rals. I saps què, filla? l’invertirem en coneixement, en art. Has nascut amb un do pel dibuix i la música. Un cop establertes a Roma ens posarem mans a l’obra. Alguna cosa em diu que si el teu pare, el senyor Ildefons Cerdà, és reconegut com un gran arquitecte, tu, Clotilde Cerdà i Bosch seràs una de les grans del món de l’art i la cultura. —Mare —l’hi vaig dir, —no et sentis malament per això. Dius que la falta ha estat teva. N’hem parlat moltes vegades. En aquest joc també ens han tocat les cartes més dolentes. Ells poden saltar de flor en flor i mai hauran de rendir comptes. Nosaltres, per altra banda... Ho sento mare; jo no em considero fruit del pecat.

El senyor Strauss em mira. Estic a punt. No el puc decebre. Ni a ell ni a l’auditori. Tanco els ulls. Acaricio per un moment la columna de l’arpa... I començo.

Acaba el concert. Sento aplaudiments. Oh, mare, estic tant contenta! Has cregut en mi. No t’ho podré agrair mai prou.
—Oh la, la!—, sento al meu darrera. Al girar-me veig un senyor amb una frondosa barba blanca. Em sona. —Vous êtes l’émeraude de l’harpe. —Émeraude. Esmeralda. L’Esmeralda de Nostra Senyora de París! —Senyor Hugo, quin honor!. —Res d’això, mon chéri, l’honor és meu—. I tot seguit em besa la mà. Sento que se m’encén la cara.
—Esmeralda. Esmeralda Cervantes!— se sent amb un tro de veu que fa que tots els presents ens girem cap a la propietària de la poderosa veu. Una portentosa silueta s’apropa a mi. Tothom la coneix, si bé jo encara potser més. De fet, la mare la va servir com a donzella. —“Esmeralda Cervantes”—, repeteix la reina Isabel. Totes les artistes, totes les dives tenen el seu nom artístic. Tu, filla meva, no pots ser menys.
—Nein!, nein!—, digué una veu rogallosa afegint-se a la conversa. —Du bist wie eine Blume, meine liebchen. Vostè és com una flor. Com l’edelweiss, la flor d’Austria. Esmeralda Edelweiss ha de ser el seu nom artístic—. El propietari de la veu rogallosa no era altre que Johan Strauss, el director d’orquestra que feia un moment m’havia dirigit. —“Eidelquè!?”— tronà la Reina. —Que s’ha begut l’enteniment, senyor Strauss!? Com vol que aquest àngel de la música sigui reconegut arreu del món si la gent no sap pronunciar el seu nom!? Res! Esmeralda Cervantes, per edicte reial. I que no se’n parli més!—. I en acabar la seva conversa amb el músic es girà d’una revolada i es dirigí als demés assistents al concert, deixant al pobre senyor Strauss amb la paraula a la boca, i també ens deixà per anar a recollir els instruments i demés coses tot remugant: “Aber... però.. Edelweiss...”, i tot seguit espolsà el braç com qui espanta mosques.

Jo. Avui.

Vidres trencats. Un pany esbotzat. Algú entra...
A partir d’aquell concert, estimada, se’t van obrir les portes dels millors teatres i palaus del món. La teva mare, amb unes grans dots d’assessora artística i amb els contactes que conservava dins la monarquia espanyola ho feren possible.

Tu. Roma 1.879

Avui he tocat just abans que el gran pianista Franz Liszt oferís el seu últim recital. Quin gran honor. Al acabar el seu repertori ma mare i jo ens acostem a ell per felicitar-lo. Que més podem fer? El so que desprèn el seu piano és poderós i delicat alhora. —Senyor Liszt. Ens han donat una vetllada memorable, vostè i el seu piano. Moltes gràcies— li diu la meva mare. —Doch, meine Frau— contestà ell amb veu baixa i melancòlica. I amb uns ulls igual de tristos em mirà i digué: —Fräulein, amb vostè he sentit per primera vegada tocar l’arpa.
—Quina persona més melancòlica. Com poden sortir unes notes tan poderoses d’un piano tocat per una persona amb una ànima tan apagada? — vaig dir-li a la mare. —Filla, — em respongué, —El senyor Liszt porta a les seves espatlles el pes més gran que un pare o una mare poden portar i per partida doble: Sobreviure als seus fills; Blandine i Daniel es deien, si no recordo malament.
Jo. Avui.
Passes que s’acosten. Ràfegues de llum que venen i van... La vida et somriu, estimada. La teva arpa sona a França, Alemanya, Xile, Egipte, Japó... El teu viatge pel món comença, oh àngel meu; però un viatge molt més íntim arriba a la seva fi: el de nena a dona. Amb una identitat pròpia i idees que forgen un caràcter. A cada lloc que visites veus paisatges diferents, gent amb costums diferents, però una cosa no canvia; Vagis on vagis, les ànimes del mateix sexe que el teu són infravalorades, ignorades i apartades de càrrecs reservats només per als homes, essent relegades a feines de la casa o amb baixes retribucions. Per no parlar de l’accés a l’educació. Tu no pots més, vols fer algo al respecte. Necessites fer alguna cosa.

Tu. Santa Cruz de Tenerife, Illes Canàries 1.880

—L’excursió fins a dalt el Teide m’ha inspirat, mare. Estic cansada de tocar l’arpa; és a dir, m’encanta l’arpa, però necessito alguna cosa més per sentir-me viva. Mare, vull tornar a Barcelona així que acabi el meu concert que tinc programat aquí i ajudar a dones que han tingut menys sort que tu i jo.
—Filla, saps que sempre et donaré suport, però vigila. Estic orgullosa dels teus valors, però una cosa és sentir-se feminista, desitjar l’emancipació de la dona i antiesclavista i una altra de molt diferent és posar-ho a la pràctica.
–Ho sento, mare. Però és el que crec que tinc el deure de fer. Quan arribem obriré un espai per a la dona pugui créixer com a persona, tant cultural com laboralment.

Jo. Avui

M’enfoca. Per uns instants la llum em cega, però de seguida baixa. Ha trobat els seus objectius. Sí, emporta-te’ls; a nosaltres no ens fan cap falta. Al contrari...
No tenia cap dubte que ho faries, perquè el teu amor al pròxim és només comparable a les teves aptituds com arpista. I fundes l’Acadèmia de Ciències, Arts i Oficis per a la Dona. L’empresa té un gran èxit. No dones l’abast. “Dones estudiant, treballant i amb opinió com si fossin homes!”, es mofa i indigna a parts iguals l’aristocràcia i classe benestant de l’època. Però tu estàs per sobre de les crítiques i queixes de la mal anomenada elit. I tires la teva empresa endavant juntament amb altres dones compromeses com tu i d’espais tan variats com la poesia, la medicina o el periodisme. Ah, però, filla meva. La teva mare tenia raó i, si la burgesia és la que et començava a girar l’esquena, la teva posició contra l’esclavisme a les colònies espanyoles irritava a la tot poderosa monarquia des de feia temps.

Tu. Cuba 1.876

—Mare, t’hauries d’haver quedat a Filadèlfia, o tornar a Barcelona; aquí estan en guerra”. –Clotilde, no em fa cap gràcia haver vingut fins aquí. Però jo estaré amb tu fins al final. Però és segur presentar-se al Teatre Tacón, just al centre de l’Havana?.—Precisament, vull tenir contacte amb els valents independentistes que lluiten per la seva terra, i allà és on es trobaran després del recital. Els vull donar tot el meu suport.

Jo. Avui

Ah no. A ella sí que no te l’emportaràs. Salto. Sento un buit a l’estomac...
I tant que els hi vas donar suport. Sentinella avançada de la independència de Cuba, et van anomenar. Amb accions com aquesta i com d’altres de semblants no era d’estranyar que, després d’obtenir el favor de les corones espanyola i europees, d’aconseguir fins i tot que el rei Alfons Xll indultés condemnats a mort, ara se t’anessin tancant les portes dels poderosos. I és que si Gregor Samsa es transformava en un infecte escarabat, la teva metamorfosis passava d’un angelet arpista que totes les corts europees volien als seus salons a una bestia disposada a devorar tot l’establishment del moment.

Tu. Barcelona 1.887

—Mare, he hagut de tancar l’acadèmia per falta de suport. El secretari personal del rei, el comte de Morphy m’ho ha deixat ben clar: “Señora Cervantes, el seu viatge a Cuba no ens va agradar gens. Dediquis senzillament a tocar l’arpa”. “Senyor Morphy”, —l’hi he contestat, “a partir d’ara no sóc Esmeralda Cervantes. Em pot anomenar LA TROBADORA CATALANA”. Em sembla que no s’ho ha agafat gaire bé. Que es foti. I si aquí no puc ser útil, aniré a cada racó de món on sigui benvinguda oferint la meva música a tantes causes de beneficència com em sigui possible.

Jo. Avui

Agafo velocitat. Estic en caiguda lliure. Freno sobtadament impactant amb l’objectiu. Sento un “crec”, un os s’esberla...
I tornes a rodar pel món. I arribes a Brasil. Allà entrarà una persona a la teva vida...
Tu. Brasil 1.895
—Filla, el senyor Grossman és un ric i respectat empresari aquí al Brasil, i no em diguis que no t’has fixat que ha vingut a tots els repertoris que has fet aquí pel país i que se’t menja amb la mirada”.
—Visca els nuvis!, criden els convidats, i et beso. T’estimo, Óscar.
—T’estimo, noia de l’arpa, — em dius. I riem.
—Noia de l’arpa?. Ja està bé. Ens hem casat i encara no et saps el meu nom?, l’hi dic en to burleta”.
Jo. Avui
Amb l’impacte reboto per uns instants fins que finalment caic a terra. I rodolo i rodolo i... I una persona et deixarà.

Tu. Brasil 1.900

—Filla, estic tan orgullosa de tu... Tu i la teva arpa teniu el món als vostres peus. Tan se val que els poderosos us hagin tancat les portes. Heu fet (i espero que encara per molts anys) feu feliços al poble, als humils, amb els repertoris benèfics que oferiu arreu. No en va a molts t’han batejat (un altre alies, sí), com l’Àngel de la caritat. I...
—I? Mare?... Mare?... Mare, descansa en pau.

Jo. Avui

I rodolo fins anar a parar sobre teu. I les nostres mirades es claven l’una amb l’altra. I somriem...
I tot i que després de la mort de la teva mare els teus recitals són menys nombrosos, les ànsies de voltar món continuen intactes i amb la teva parella viatgeu a Mèxic, on al conservatori nacional instrueixes en l’art de la música a noies tal i com ho havies fet anys enrere a l'harem del sultà de l'Imperi Otomà Abdul Hamid Khan II.

Tu. Turquia 1.892

—I recordeu, noies: Vosaltres potser sou l’harem del soltà, però sobretot sou persones amb una identitat pròpia i a les primeres que us deveu sou a vosaltres mateixes—, els hi he dit, mare. —Ja ho sé. Ja ho sé que sóc aquí per ensenyar música, però aquestes noies sembla que tinguin assumit que el seu rol en aquest món és servir, acotar el cap i callar.

Jo. Avui

Però Mèxic no va ser més que una altra de les etapes de la teva vida, i també va arribar el dia que vas decidir que volies tornar a canviar d’aires. I tornes a casa, a Barcelona. Vols un descans ben merescut després d’una vida dedicada a la música i a posar el teu granet de sorra per tal que aquest món sigui una mica més just. Però és igual que una conciutadana com tu hagi triomfat arreu. Que a una veïna de Barcelona, que a una catalana l’hi hagin obert les portes de totes les cases reials i els millors teatres d’arreu del món. Tan se val tot això. Tu t’has fet un nom, però a casa teva més renom té el teu pare: Ildefons Cerdà, l’artífex de l’Eixample, de la modernització de Barcelona i... i que té una filla bastarda. Però tu ja estàs cansada. No vols res més que estar en pau, tocar l’arpa quan et plagui, estar amb el teu espòs i poca cosa més. I recordes la teva estada a Santa Cruz de Tenerife, la pujada al Teide i la pau que allà i vas respirar. I fas camí cap allà, on viuràs els darrers anys de la teva vida. Una vida allunyada de les multituds on faràs recitals, sí, però només per el teu cercle més proper de familiars i amics.

Jo. Ara

Quan el responsable de la casa museu ha obert la porta fa una hora, poc es pensava trobar-se amb l’escenari que hi havia a la sala. Ara ho està discutint amb la parella de la policia local: —A ver, Señor Montoya, a veure si ho entenem: Des de fa unes setmanes tenen uns quadres en exposició. —Si, si. De varios artistas: Picaso, Monet, Vermeer... El museu ja fa anys que perd visitants, gairebé ningú recorda a Esmeralda Cervantes, i esporàdicament exposem obres d’art, sobretot quadres. —Ya, així doncs l’home que està estès a terra desnucat, després d’anular l’alarma i forçar l’entrada, estava despenjant els quadres per vendre’ls al mercat negre quan l’hi ha caigut la figura de metall just al mig del clatell i l’ha desnucat. Com és que estava tan enlaire?. —Per fer lloc als quadres. La figura normalment estava només a un metre d’alçada, just al costat del quadre d’Esmeralda, el que estava despenjant el lladre just quan l’hi ha caigut a sobre. És curiós, precisament el retrat de l’Esmeralda no té un valor tan important com per robar-lo. —Y la figura?, Té algun valor?. —Els experts no ho tenen clar. Si la tenim aquí és perquè Esmeralda es va encapritxar d’ella. Fins i tot es diu que quan actuava posava la figura al costat de l’arpa. Però ja qui diu que és el menor de set Déus d’alguna civilització ja oblidada; concretament el Déu de les virtuts.

Tu. Jo. Viena 1.873. Al acabar el recital

El recital ha acabat. Ha estat la teva carta de presentació al món. Tu i la teva mare esteu al vestíbul acompanyats pel director del teatre, a punt de sortir. Però... exacte. T’atures. I llavors em veus:
—Senyor Mahler; fa uns minuts m’ha dit que sempre seria benvinguda i que demanés el què volgués. L’hi he dit que no volia res, però... he canviat d’opinió. La vull a ella.
I a partir d’aquell moment vaig passar a formar part de la teva vida i tu de la meva. I estarem junts per sempre. Tu. Jo.