La bena que em cobreix els ulls

“Hola, l’enhorabona. Has estat escollit com a guanyador. Sí, ja ho sé: no has
concursat en cap sorteig; Millor, no? Has guanyat sense ni tan sols saber-ho!. A partir d’avui passarem uns dies junts. Quants? Això dependrà de tu. Que qui sóc? Paciència, flamant guanyador, cada cosa al seu temps. No, aquest missatge no s’ha t’ha enviat a tu per error. Estic just darrera teu. Ets tu.”
Però home, no et giris tan de cop que agafaràs torticolis!. Ai, és cert que no em pots veure. Bé, no pateixis: fer-me sentir sí. Jo et guiaré a cada pas que donis, a cada decisió que prenguis i si fa falta rebràs un nou missatge tal i com acabo de fer.
Quin giny més curiós això del mòbil i com m’ha facilitat les coses; abans havia de tirar més d’imaginació per connectar amb els afortunats guanyadors, tot i que també val a dir que n’hi han de més fàcils que d’altres. Normalment els més sensibles fins a cert punt m’atreviria a dir que m’arriben a notar. Sensibles... quina ironia.
Mira: m’agradaria que tu fossis un d’aquests perquè encara ens ho passaríem més bé però... em sembla que no és el teu cas. Porto uns dies observant el teu dia a dia. Veig que comences cada dia alimentant la caldera de pellets. Ets fredeluc de mena, molt fredeluc. El primer cop que la vaig veure em va estranyar que fos tan grossa però després ho vaig entendre: escalfes la “humil” caseta que tens i a més la piscina climatitzada. Déu n’hi do noi, la vida no t’ha anat gents malament. Me n’alegro. Tot seguit vas a córrer mitja horeta, dutxa, un senyor esmorzar i cap a treballar: ets una persona important a la teva feina, una empresa tecnològica capdavantera i més des de que fa uns mesos vas ascendir a cap de secció de I+D després que l’antic responsable fos acomiadat fulminantment per passar informació a la competència. I allà passes el dia i no tornes a casa fins a les tantes... sopes qualsevol cosa i després és el teu moment de relax a base de manta i peli, tot macerat amb una infusió ben calenta. Sí noi: ets fredeluc fredeluc. I és en aquest punt on comences a gaudir del teu premi. Finalment t’acabes dient que sí, que s’han equivocat al enviar el missatge i mentre mires com el protagonista de la pel·lícula ganivet en mà liquida ell solet a tot un exèrcit de mercenaris carregats de metralladores fas un glop de la teva infusió de rooibos... O no? Hauries jurat que era de rooibos però sens cap mena de dubte és til.la. “Que estrany” , penses. I et dius que ets un mal endreçat i que t’has de posar a ordenar com és degut les bossetes d’infusions i que l’has agafat mentre pensaves en les teves coses. I també et preguntes que com pot ser que s’hagi refredat tant de pressa si només feia un minut que havies retirat l’aigua del bullidor. “Bé, és igual. Me’n vaig a dormir”, et dius. Ostres, doncs espera que t’escric un missatge de bona nit, estimat, que mai falti l’educació: “Passa una molt bona nit, benvolgut. Si em necessites per qualsevol cosa, estaré sota el teu llit. Fins demà”. Vaja, pel to blanc de la teva cara i l’esgarrifança que t’ha recorregut tota l’espinada diria que no t’han agradat gaire els meus desitjos. Noi, és que m’he adonat que si dormo al costat dels meus estimats, moltes vegades dormen inquiets, i es mouen molt. I no voldria això... no pas a la primera nit. Però deixa estar el mòbil; no trobaràs cap remitent. Sí, com vulguis: demà porta’l al taller. Si vols perdre el temps i els diners comprovant si te l’han... com ho dieu això? “hackejat”, tu mateix. I abans de treure’t les múltiples capes de roba que portes i posar-te el pijama mires a sota el llit... no saps per què, però el darrer missatge t’ha deixat un xic neguitós. I al posar la mà a sobre la tauleta per ajudar-te a aixecar-te topes amb la tassa d’infusió de la nit anterior que no havies endreçat (desmanegat!) tirant-la a terra i trencant-se en mil bocins. De l’espant aixeques el cap i piques amb el travesser del llit i del cop baixes la mà de la tauleta a terra, posant-la just a sobre dels esquerdills dels vidres. T’has fet un bon trau a la mà, estimat, a veure si encara t’hi hauran de posar algun punt. Estàs pàl·lid com el paper i no és pel tall, sinó perquè just abans d’ajupir-te a mirar a sota el llit hauries jurat i perjurat que la tassa estava a l’altre tauleta, com sempre, la de la banda on dormia ella: a vegades la trobes a faltar però... al cap d’avall vas ser tu qui va posar fi a la relació.
Finalment, després de curar la mà i moltes voltes al llit t’acabes adormint i sucumbint a tota una sèrie de malsons fent que les poquetes hores que has dormit no et siguin profitoses, i comença un nou dia i amb ell la rutina diària: la caldera, l’esport, l’esmorzar... tot amb un cap espès barreja de la son i dels fets del vespre anterior. La única cosa positiva és que a avui no tens tan fred com de costum, i això que ha caigut una bona glaçada aquesta matinada. La son és un bon relaxant pels sentits. Saps què, amic meu? Avui tindràs un dia tranquil i relaxat; potser ahir vas tenir massa emocions, eh? Et demano disculpes: moltes vegades no em sé controlar el primer dia que interactuo amb els meus estimats. Sí, hauré de canviar la manera d’actuar si no vull que em considerin un fantasma com sempre. Quina mania! El què anomeneu fantasmes són aquestes pobres ànimes que només desitgen el perdó. Jo no: en absolut sóc un fantasma perquè no desitjo el perdó.
Tres dies han passat des de la nostra última “interacció” i fas una altra cara: has recuperat les hores de son perdudes, et tornes a trobar en forma... només els punts de la mà et recorden les coses que et van passar setanta-dues hores abans. Et sents tan pletòric que fins i tot el teus companys de feina ho noten: -Ostres tu, quin canvi! Si vas en mànigues de camisa pel despatx! On has deixat els jerseis que no et treies mai de sobre?; no perdràs el cap com el teu antecessor i també ens espiaràs per a la competència, oi?. I els dius que no, que tu ets una persona íntegre i somrius, però saps que alguna cosa no va prou bé. No, el mòbil està perfecte, no hi tens cap virus ni res. Algú es va equivocar i et van enviar els missatges a tu. Però bé, per treure’t les cabòries t’uneixes a la conversa sobre el teu antecessor, un paio que com tu ho tenia tot: una molt bona feina, una dona preciosa... i ara està sense feina i la dona es veu que ha quedat tan decebuda amb ell que l’ha deixat. A tot això que vas a la màquina del cafè, agafes un tallat, vas a seure a la teva taula i un cop has consultat un parell de correus fas un glop al temps que deixes anar un crit que fa que tothom es giri immediatament: t’acabes d’escaldar la llengua tot i que quan has agafat el cafè estava al punt, però al que l’has engolit ha arrencat a bullir. Ostres, perdó estimat, jo només volia ajudar-te; de la manera que ets fredeluc... . Saps què? El millor que pots fer és anar al lavabo a refrescar-te la boca amb força aigua fresca de l’aixeta. Però ja sigui perquè tens la llengua i la gola cremades o pel què sigui no la notes gaire fresca, però l’esgarrifança que et ve al aixecar el cap i llegir les dues paraules escrites al mirall enmig del baf sí que és freda. “Ho sento, ho sento...” et vas dient mentre tornes al teu lloc de feina amb les mirades de tots els teus companys, de nou, clavades en tu. Sí, estimat, m’he tornat a passar, com de costum. La veritat és que sempre m’ha costat trobar el punt exacte de les coses, i això que ho faig tot per vosaltres, estimat. I com que em va semblar que enviar-te missatges pel mòbil t’alterava una mica, m’he decidit per un mètode més... tradicional, però veig que tampoc és prou del teu gust. En tot cas tornes cap al teu lloc de feina però et sents incapaç de continuar i li dius al teu cap, que no és altre que el director general, que avui marxes abans al que ell et contesta: — D’acord, però sobretot demà et vull puntual a primera hora i en plena forma. Recorda que ens reunim amb la delegació de l’empresa xinesa i que ens hi va l’acord que fa tan temps que desitgem. I tu l’hi dius que sí, que cap problema, que fins demà.
“Puntual i en plena forma”... no sé si seràs capaç: durant tota la nit dones mil i una voltes al llit entre malson i malson, cadascun pitjor que l’anterior: —Ho sento, ho sento... — dius un munt de vegades, repetint les dues paraules que vas llegir al mirall de la feina el dia anterior. I un nou dia arriba, però avui se’t fa impossible començar la jornada amb la rutina diària: omples la caldera tot i que tens calor, sí, però vas molt tard i no surts a córrer (tampoc t’hi veuries en cor), i el senyor esmorzar és avui aigua: tres grans gots d’aigua per intentar apaivagar la set que tens. I la set es calma, i ara t’envaeix la mateixa sensació que vas tenir el dia que vas decidir acabar amb la relació que mantenies amb ella i, concretament quan ella va marxar: per celebrar-ho o, per ofegar les penes o potser les dues coses vas acabar-te aquella ampolla d’un licor fort tradicional d’un país que ara no recordes i que vàreu encetar aquell mateix vespre davant la llar de foc que tens a la sala d’estar. Ara, igual que aleshores la sensació que t’envolta és una sensació d’eufòria al cervell i de descontrol al cos, tot i que el què avui has begut és aigua. Però de seguida te’n despreocupes; darrerament ja et passen prou coses estranyes; a més a més et tornes a trobar alegre i et veus capaç de tot. Sí, avui triomfaràs davant els xinesos i davant el director. Un director per cert ja gran, caduc, i que no troba ningú que sigui un digne successor: “No busqui més, senyor. Aquí estic jo!”. I fent tortes baixes al garatge i agafes el cotxe i arribes a la feina sense recordar ni com hi has arribat (per això em tens a mi, estimat).
Però quan arribes la reunió ja fa mitja hora que ha començat i la mirada que et clava el director “vell i caduc” és una barreja d’incredulitat i fúria: incredulitat perquè t’havia donat un vot de confiança al escollir-te com a nou cap de I+D i de fúria per arribar tard i sobretot suat, brut i begut. Però estàs crescut i ni li mires la cara, sinó que et dirigeixes directament a la delegació xinesa i els hi deixes anar un seguit de frases inconnexes que per tu són un discurs grandiloqüent sobre la teva persona i l’empresa (arrossegant molt les paraules i bavejant) però que ells no entenen gents i el pitjor, estimat, és que els causes rebuig i por alhora. I quan t’hi apropes més i un et tira una empenta per apartar-te tu reacciones donant-l’hi un cop de puny a la cara. Això té dues conseqüències: la primera és que la delegació abandoni immediatament la reunió perdent un poderós client i, parlant de perdre, la segona és que tu perds la feina, sense compensació salarial i amb una denuncia per part de l’empresa. Ho sento, ho sento... et dius mentre tornes a casa ja amb el cap clar: Ho sento, ho sento....
Has arribat a casa abatut i espantat a parts iguals pels últims esdeveniments: no entens res del què t’ha succeït les últimes hores; bé, els últims dies per ser exactes, però no pots pensar amb claredat: tens calor, molta calor i decideixes parar del tot la calefacció i vas a estirar-te al llit i intentes dormir una mica, però t’és impossible: la calor va a més.
A fora la temperatura és de varis graus sota zero, per tant obrint la finestra n’has de tenir prou per temperar-te... però sembla que la cosa no funciona. Fa unes horetes m’he permès parar la calefacció de la piscina i ara l’aigua esta fresqueta: què tal una remullada, estimat? Sí, això, apropat a la vora, salta! Per una fracció de segon l’aigua freda et reanima... però només és això, un instant: de seguida tornes a tenir calor, molta calor, i la suor que desprèn el teu cos es dilueix en el líquid element alhora que tu ja no saps si estàs a la piscina de casa teva o sota el sol inclement del mes d’agost al migdia. No aguantes més i surts corrent i tornes a dins a casa i engegues l’aire condicionat que just feies servir els dies més càlids de la canícula, però ni la màxima potència combinada amb les finestres obertes i l’aire corrent gèlid que entra aconsegueixen refrescar-te. I passes una nova nit sense dormir, aixecant-te moltíssimes vegades a veure aigua fresca que a part de no refrescar-te encara et fa suar més.
—La caldera! — dius de sobte. — Necessito parar-la!. Està a baix al garatge, però noto la seva escalfor, i ja fa dies que... . Baixes d’una revolada i fas una ullada per l’espiell de la caldera, i veus que està encara a més de la meitat. Ostres, al parar la calefacció i els escalfadors de l’aigua de la piscina el consum a baixat molt, benvolgut!.
No pots esperar a deixar que s’apagui sol, estàs desesperat. Obres la comporta i mentre et disposes a apagar el foc amb la mànega que utilitzes per rentar el cotxe mires com dansen les flames a dins la gran caldera: unes flames amb uns moviments hipnòtics com els produïts pel de les ones del mar, un mar d’aigua freda i revitalitzant que et treu aquesta calor insuportable que et fregeix. Sí, ja t’hi trobes: un bany en aigües fresques, la sensació és embriagadora. Com embriagats vàreu acabar el dia que vàreu compartir aquella ampolla d’un licor fort “d’un país que ara no recordes”. I amb el cervell emboirat d’alcohol la llengua es torna lleugera, i et vantes davant d’ella que vas ser tu el que es va vendre a la competència i que va ser molt fàcil encolomar-li el mort a ell sent com erets la seva mà dreta i persona de màxima confiança. Aquí és on es va complicar la cosa, estimat: no en tenies prou en follar-te la seva dona que a sobre volies el seu càrrec, el seu estatus, el seu sou. I ella sí, d’acord, li posava les banyes, però això no treia que no se l’estimés fins al punt de callar-se una cosa així, i quan et va amenaçar de dir tot això al seu home i a l’empresa si feia falta se’t va apoderar una barreja de por i de ràbia. Dels retrets vàreu passar als crits, als insults i d’agafar l’atiador de la llar de foc a tenir-la a terra davant teu amb el cap ensangonat va ser qüestió de segons. Però tu ara estàs mentalment en el teu mar refrescant i observes com les ones van agafant un to vermellós mentre tot es va enfosquint. I l’aigua que t’envolta es va escalfant, i la claror desapareix del tot fins que la única llum és d’un roig viu provinent de les flames en què et banyes. Però no t’amoïnis, estimat, demà trobaran el què quedi de tu juntament amb les restes d’ella dins la caldera perquè, no en vas tenir prou i havies de fer desaparèixer el cadàver, oi desgraciat meu? Només que, perquè ho sàpigues, quan la vas tirar a les flames encara vivia. No pateixis; tu trigaràs més a consumir-te. Després de tot, ets el guanyador del concurs, oi?
Que quant temps estarem junts? El nostre vincle està a punt d’expirar.
Que qui sóc? Jo sóc la que empunya una bàscula amb una mà i una espasa amb l’altre. Però a vegades deixo a un costat la bàscula per agafar l’espasa amb les dues mans i aleshores sóc jutge i botxí. I no us equivoqueu: la justícia no és cega. Assassins, violadors... delinqüents de tota estofa: aneu en compte quan em trec la bena... la bena que em cobreix els ulls.