El final del viatge

Ara que arribo al final del viatge penso més intensament en tu. Hem compartit junts el trosset de paradís com l’anomenaves tu que era casa nostra; una llar petita però que, per nosaltres, era millor que cap palau que ni príncep ni rei han tingut ni tindran mai. Allà ens vàrem fer el primer i l’últim petó. Junts hem deixat la nostra petjada en aquest bonic planeta anomenat Terra. Sí, potser ha estat una petjada minúscula, però és la nostra. I en conservarem molts records, com el de la fragància que desprenia el lilà del nostre jardí aquelles tardes de primavera que les passàvem asseguts al banc observant el vol de les orenetes. O el del gust dels tomàquets del nostre hort, “els més bons del món!” dèiem mig de broma mig de debò. D’acord, no hem tingut la sort de tenir cap fill però, si qui té un amic té un tresor, nosaltres ens podem considerar uns rics afortunats.
Tu has partit abans que jo; desitjo que hagis arribat a bon port. Esperem que ja vinc, amor meu. Estiguis on estiguis només espero retrobar-me amb tu perquè, per mi, el meu paradís no és la nostra llar, no és el nostre jardí, ni el prat amb l’herba més verda i tendra que hi pugui haver en un matí de primavera. Per mi, el meu paradís, ets tu.