Coses de la vida

El noi (posem per cas, Aleix) va sortir de classe amb calma, donant temps a la sort per topar-se amb la noia (per exemple, Berta), i poder, casualment i sense massa explicacions, poder acompanyar-la a casa. En no veure-la, va decidir que potser ella havia sortit una mica abans, i va apressar el pas cap a la parada d'autobús on sabia que ella esperava sempre el seu autobús (diguéssim, el 3658) per anar a casa. L'Aleix, normalment, no l'agafava pas, l'autobús, ni aquell, ni cap altre, sinó que anava amb metro fins a casa, després d'un parell de transbordaments. Però era prou espavilat per empescar-se qualsevol excusa en cas que la Berta li preguntés perquè agafava l'autobús. De tota manera, dubtava que li preguntés. El motiu real li havia de ser prou obvi, si tot anava com havia d'anar.

Va arribar a la parada just quan arribava l'autobús en qüestió, i quina va ser la seva sorpresa quan va trobar-hi, no la Berta, tal com esperava i tenia planejat, sinó un altre company de classe (Eduard, potser). L'Eduard era bon jan, un d'aquells que sempre et donarà una conversa interessant per matar el tedi dels viatges en transport públic. En resum, que l'Aleix el trobava un plom, un pesat de marca major, i no tenia cap ganes de compartir el trajecte ell, i encara més quan l'únic propòsit del trajecte era compartir-lo amb la Berta. Però l'autobús arribava, i, si bé tenia excusa preparada, no era pas per marxar, l'excusa, sinó per pujar a l'autobús. Així que en un tres i no res es l'Aleix es va trobar sepultat sota diatribes i consideracions de l'Eduard. El Barça jugava bé, però al Ronaldinho l'havien de vendre, i els forats negres, que coi, en Hawkings ja ho deia, oi? Al cap i a la fi, la vida son quatre dies, i tres plou, tot plegat, faves comptades, a quina parada baixes? Jo baixo aquí, i et preguntaràs, perquè, si l'altre dia et vaig dir que vivia fora, si, si, però es que he quedat amb uns amics, té, ara demano parada, doncs si, si, tal com et dic, amb uns amics, mira, veurem el barça, que per cert, t'he comentat que el Ronaldinho...? Bé, que ja s'atura, i mira de no caure en un forat negre, eh? Ah, no diguis res, company, ja sé que sempre tens resposta per tot, apa, ens veiem demà, si deu vol i si no que s'aguanti, si home si ja baixo ja, apa, fins demà, i no... vinga, adéu, adéu...

L'Aleix es va acomiadar desmenjadament i s'acomoda al seient de l'autobús, gaudint del silenci (relatiu, però en comparació a l'Eduard, absolut) per uns instants. Minuts després mira a l'exterior i reconeix una de les estacions de metro on l'haurien dut els seus transbordaments si no hagués decidit fer aquesta volta tan infructuosa. Baixa de l'autobús i s'endinsa al metro, mig divertit mig enfadat per l'episodi de l'autobús.

Pels passadissos del metro ressona una melodia de saxo que reconeix de seguida. "I've got no way to make you smile..." i l'Aleix i el saxofonista creuen una mirada de complicitat quan tots dos murmuren alhora "Don't worry, be happy".

Una mica més animat, l'Aleix comença a baixar les escales cap a l'andana. Al capdavall, hi veu la Berta, que se'l mira amb rictus de sorpresa i ulls brillants.