COSAS DE LA VIDA - HOMES

COSES DE LA VIDA

Des que va superar la seva greu malaltia, la meva amiga Conxita havia canviat la seva visió sobre la vida. El esquema amb el qual havia viscut fins ara no li servia. En aquells dies terribles que va passar a l'hospital després de la operació, va pensar que la vida se li anava. Va veure la mort molt a prop i creia que no podria tornar a casa seva. Està separada del seu marit i té dos fills majors d'edat que viuen amb el seu pare en altre ciutat. Ella es trobava sola i va pensar que la vida només era un joc i que havia d'aprendre a jugar. Ja era hora de començar a viure més satisfactòriament. Va trucar en Rafael, un vell amic amb el qual havia viscut una aventura temps enrere i que havia anat a veure-la a l'hospital quan estava malalta.
-Hola Rafael. Fa temps que no et veig.
-Hola maca. Com estàs?
-Ja estic bé, però em trobo sola.
-Jo et vindré a veure tan aviat com arribi a España. Ara sóc a Itàlia i torno la setmana vinent.
En Rafael és camioner i viatja per tota Europa, és un home dinàmic, molt sincer i despreocupat. Es van conèixer durant un creuer. El seu romanç va acabar amb les vacances, però conservaven una bona amistat.
Desprès em va trucar a mi i em va dir que ja es trobava bé i que volia sortir a divertir-se una mica. Vam quedar per sortir el cap de setmana.
Vam anar a ballar i va conèixer un senyor de Tarragona que li va fer el pes, era molt educat i atent. Li va agradar perquè a diferència d'en Rafael anava molt ben vestit. Ella li va explicar que era el primer dia que sortia després d'una llarga malaltia i ell es va mostrar molt comprensiu i la va convidar a passar uns dies a la platja. Van quedar per la propera setmana i al cap d'un mes, sense proposar-ho, la Conxita tenia dos amants, en Rafael i en Pere, que així es deia el senyor de Tarragona.
Quan anava a una festa s'emportava el camioner, però si aquest estava de viatge anava acompanyada del Pere. Les amigues els coneixíem a tots dos i els tractàvem amb gran naturalitat.
Un dia la Conxita em va dir que ara sí que tenia una vida que valia la pena. Estava totalment satisfeta. Tots dos li feien regals i mai es quedava sola. Un era dolç i afectuós i l'altre molt apassionat i divertit. Ella tenia totes les hores del dia i de la nit per fer el que volgués i podia mantenir una bona relació amb tots dos.
La cosa es va complicar quan va conèixer en Josep. Aquest noi té vint anys menys que ella, és alt molt atractiu i no es va poder resistir als seus encants.
Ja se li feia difícil mantenir aquestes tres relacions sense que cap d'ell s'adonés de l'existència dels altres dos, però durant un temps va poder continuar donant excuses. Li sabia molt greu haver de deixar a un dels tres.
La Conxita vivia la vida amb grans embolics. Unes vegades viatjava a Tarragona i anava a la platja amb el Pere, altres vegades acompanyava en Rafael en algun dels seus viatges i quan es quedava a casa convidava en Josep. Un dia en una d'aquelles nits romàntiques a casa seva ell li va dir que es volia casar.
Aquell noi li agradava molt, així que li va donar el sí.
Ara ja no podia continuar amb tots tres, un cop casada li seria impossible mantenir aquella situació.
Va trucar al Rafael i al Pere i els hi va donar la noticia.
- Em caso!
Ells es van mostrar molt sorpresos, no sabien que ella es volgués casar, però si havia de ser feliç amb aquell home, acceptaven la seva decisió.
Però quan va donar la noticia als seus fills, van posar el crit al cel. Li van dir que potser s'havia tornat folla, que aquell home no feia per a ella, que ho pensés, que ells no tornarien a casa seva si es casava. La Conxita es va disgustar, s'estimava molt als seus fills, però va pensar que eren molt joves i que amb el temps canviarien d'opinió.
Es van casar a l'Ajuntament, després vam anar al restaurant i després a la discoteca. Només vam anar els amics. Cap familiar va voler assistir-hi.
A les quatre de la matinada arribaven al pis d'ella que era on viurien a partir d'aquell moment. Pujaven l'escala feliços i contents fent xivarri perquè els veïns es despertessin i participessin de la seva felicitat.
Quan van posar la clau al pany aquesta no entrava. Era la mateixa clau de sempre. El forat estava tapat. Algú els havia gastat una broma pesada.
La núvia portava el vestit rebregat, la diadema torta, el maquillatge dels ulls li queia per les galtes i estava molt cansada. Què podien fer? Els veïns ja desperts no s'atrevien a sortir. Eren uns nuvis a la lluna de mel i no els volien molestar.
Van trucar als bombers. Quan van arribar van posar una escala llarga a la finestra. El dia ja començava a clarejar i els veïns sortien al balcó esverats al veure un camió de bombers a les portes de casa seva. Algunes persones que passaven pel carrer es paraven. Ningú sabia que hi feien allà perquè no es veia foc en lloc.
Per fi van poder entrar. Ara es donarien una dutxa d'aigua tèbia i podrien descansar.
Es van despullar i es van ficar tots dos a la dutxa i fent-se petons van obrir l'aixeta. L'aigua va rajar tèbia però blava. L'aigua era molt blava! Ara no havia cap dubte, havien sigut els fills de la Conxita els que els estaven gastant aquelles bromes. Eren els únics que tenien una clau del pis.
Molestos pel casament de la seva mare, els nois no havien dubtat en amargar-les la nit de noces.
Es van rentar com van poder i van anar a la cuina, tenien gana, no havien menjat res des que van sortir del restaurant. Van obrir la nevera i era buida, només hi havia una llauna de menjar per a gossos, van obrir els armaris i no havia res més que una barreta de pa. Allò era massa. Parlarien seriosament amb els seus fills.
L'avió sortia a les tres de la tarda i els era menester descansar una estona, però quan van voler obrir el llit no van poder. Els llençols estaven cosits al matalàs. Ell molt enfadat i ella terriblement esgotada, van posar a sobre un altre joc de llençols i es van estirar al llit desprès de programar el despertador. No podien dormir gaire, ja eren les deu, un parell d'hores en tot cas.
Cansats i malhumorats van pujar a l'avió que els portaria a les illes gregues i quan van arribar a l'hotel van dormir tota la nit y gairebé tot el dia.
Malgrat el mal començament del seu matrimoni, la vida transcorria feliçment.
Ella sabia perquè els seus fills no acceptaven aquell matrimoni. El seu marit era musulmà i els seus fills uns racistes com el seu pare, però se sentia estimada i això era suficient. Pensava que passant el temps la situació s'acabaria arreglant.
Van celebrar el seu primer aniversari i a l'endemà ell va fer les maletes i va marxar sense donar cap explicació. Va demanar el divorci i va anar a buscar la dona que pacientment l'esperava al Marroc.
La meva amiga va quedar sola i escamada.
Després d'un any la Conxita tornava a tenir tres amants. Coses de la vida.