Contradiccions

Un relat de: natasha

No m'hi vaig poder negar, per això em vas trobar esperant-te a l'aeroport, amb un rebombori considerable a l'estómac. Els teus pares no podien venir a rebre't i com que la bona sintonia entre nosaltres dos anys enrere era innegable algú que no era jo va decidir que em faria il·lusió retrobar-te en aquelles circumstàncies (hagués estat cert si el temps no ens hagués passat factura...). Aterraves de Washington després de mesos treballant-hi com a físic en una important multinacional, ara però, el trasllat era definitiu.
Sola i envoltada d'un anar i venir de gent recordava mesos abans de la teva marxa, tardes de confessions de dos bons amics que més enllà d'una família compartien aficions, silencis, formes de veure la vida... a mi em fascinava de tu el món del què vivies, les ciències... tu deies que el pas del temps s'alentia quan ens asseiem entre coixins així que el rellotge marcava més de les set.
No obstant això aquest dos anys ens havien canviat, potser massa i tot. Ja no esperava tardes de regal ni em passava matins entre apunts... gaudia del dia a dia als laboratoris, escapades a indrets propers i els somriures en tardes de tertúlia... en tu hi havia pensat els primers mesos, t'enyorava i preguntava si hi havien noticies però aviat ens va quedar clar a tots que eres fora i que el poc contacte amb casa era, també, el que n'esperaves per motius que només tu sabràs i entendràs.
En obrir-se la porta d'arribades i veure'm allà vaig tenir clar que tenies la mateixa sensació agredolça que jo... no m'esperaves a mi! Vam fer els primers metres entre la terminal i el cotxe entre silencis i paraules tòpiques. Por? Temor? Girona quedava a cent quilòmetres i, o trèiem conversa o allò seria del tot frustrant. No va costar... hi havia tan per explicar que Washington i la teva feina em van em van acabar meravellant fins i tot a mi que no havia viscut res de tot allò.
Arribàvem, altre cop silencis... "abans d'anar a casa desvia't, vull pujar als Àngels" Em vas descol·locar de cop. "Als Àngels?!" allà on la ciutat s'empetitia i on anys enrere pujàvem quan volíem fugir de tot, on parlar era el menys important, allà havíem passat llargues estones sense dir-nos res, cadascú al seu món observant l'horitzó (com si en ell trobéssim respostes)... No vaig dir res hi vaig fer via amb temor... les històries passades millor no tocar-les.
Un cop dalt la conversa de coneixements i ciència s'havia perdut, em vas mirar i em vas dir "En Marc ha fet sort de tenir-te al costat, ja no ets una nena que fa castells amb les somnis, ara vius realitats construïdes" em vas deixar muda, també t'havia arribat allò a l'altre cantó de l'oceà? Així també en coneixies el final "fa tres mesos que ho vam deixar" et vaig dir amb un fil de veu just per afegir "A tu segur que tampoc t'ha anat malament..." traient ferro a mots que em feien trontollar. No vas contestar, vas mirar l'horitzó, vas agafar aire i "t'he trobat a molt a faltar!". Allò no em podia estar passant a mi, no tocava, aquella història havia quedat lluny el dia que havies decidit agafar l'avió...al meu cap aquelles paraules ressonaven mentre m'intentava repetir que només eren mots, que de ser cert m'haguessis trucat, escrit, hagués tingut noticies teves... No havies deixat de mirar-me, et vas apropar i ens vam besar...
"Marxem s'està fen tard i a casa teva no es creuran un retard de tres hores" Què esperaves que et digués?... en altres circumstàncies seria la persona més feliç del mon però havia arribat el moment de seguir endavant, controlant i no deixant-se portar ni per contradiccions ni pel passat. Ara, com a mínim, sé que era recíproc.
Cada 25 de desembre ens asseurem a la mateix taula... de tan en tan encara pujo al mirador i... somric.

Comentaris

  • el món està ple de contradiccions i [Ofensiu]
    Romy Ros | 16-07-2010 | Valoració: 10

    les retrobades entre persones també. Tot i així pensa que cada Nadal creis una flor i el retrobament potser més enriquidor. M'ha agradat molt el teu relat perque entre els personatges es respira molta humanitat: la de la contradicció i el canvi. Un canvi constant. Enhorabona!

  • Això de trobar-se un dia de Nadal...[Ofensiu]
    Jaume VINAIXA SOLÁ | 16-07-2010

    ...en aquest conte... tindrà alguna cosa a veure amb la despedida d´un altre conte teu, aquell que acaba: "La teva cosina"...? En fi. És la màgia de la literatura. Com diuen en un comentari: només tú saps el percentatge de realitat i el de fantasia. I tornant a la màgia: tú m´has llegit i comentat... i jo et llegeixo i comento. I ho seguiré fent, però, amb una condició. D´ací a quatre dies, la ciutat dels quatre rius, posarà dos anequets en el pastís del teu aniversari. Amb la quantitat de primaveres que t´esperen, lluny d´aferrar-te a la tristor, vull que obris portes i finestres a l´ESPERANÇA. Per molts anys! Jaume.

  • el temps passa[Ofensiu]
    annah | 29-03-2010 | Valoració: 10

    tots canviem, ja no aspirem al mateix, els nostres desitjos han canviat, ja no podem sentir el què sentiem.
    La vida està plena de situacions inesperades, de contradiccions que no sabem com tractar...

    m'ha agradat molt el relat!

    Una abraçada!

    Anna

  • M'agrada molt[Ofensiu]
    Xandra | 14-03-2010

    M'he sentit identificada en part i, a més, m'agrada molt com escrius, el relat se m'ha fet molt proper.
    Gràcies pel teu comentari i per llegir-me. Jo ho continuaré fent amb tu.

  • enhorabona...[Ofensiu]
    plàcidaploma | 05-03-2010

    siiiii... de vegades la vida és plena de contradiccions... les coses no van com esperàvem... Em pregunto... a l'hora de prendre decissions... qui mana, el cor ... la raó??? quin n'és el millor conseller?? qui ens apropa més certerament a la felicitat?? qui ens mena directes a l'amor??

    Enhorabona pel teu relat...i moltes gràcies pel teu comentari...


  • El temps...[Ofensiu]
    brins | 01-03-2010 | Valoració: 10

    el pas dels dies, no tan sols transforma la natura, canvia també les persones, per dintre i per fora.

    A vegades volem retrocedir i recobrar allò que ja no tenim, però són massa coses les que ens ho impedeixen.

    El teu relat és real com la vida mateixa. Et felicito.

    Pilar

    PS M'agradaria que tingués una continuació.

  • A mi també em sembla...[Ofensiu]
    Iolanda Balar Das | 14-02-2010 | Valoració: 10

    més vivència que inspiració.
    Però, no importa.

    Si és inspiració, és ben real. Com els fets de cada dia.
    L'interrogant sempre queda: Hi haurà segona part?

    Moltes gràcies per la teva benvinguda a RC.

    Un petó.

  • El nou continent[Ofensiu]
    Sergi Elias Bandres | 29-01-2010 | Valoració: 10

    Jo també crec que el relat o part del relat és verídic. Però vaja, això només ho saps tu i qui ho pugui saber.
    Crec que amagues un desig cap a algú concret. Però pel que sembla, o en el desig o en la persona desitjada hi falla alguna cosa.
    L'amor és com allò de la fi del món de l'edat medieval, quan la Terra "era plana", un misteri, una por; un desig, una il.lusió. I és clar, més tard es va saber que existia un nou continent. Aquest nou continent és la resposta a l'amor. Però se'l va maltractar. Cada vegada que aquest continent aparegui, l'hem de cuidar. Forma part de nosaltres, que som el món.

    Encantat!


    Sergi

  • No sé el perquè...[Ofensiu]
    rnbonet | 27-01-2010

    ...però m'ha semblat que el relat no era del tot ficció. Alguna descripció que se n'eixia, una certa lectura entre línies... potser un nas vellet avessat a ensumar i flairar quelcom...

    Cal dir, sobretot, que comparteixo amb tu l'aficció a la mar. I a escriure, i a llegir.
    I cap altra cosa, per ara! Encantat d'haver-te llegit! Records a un dels quatre rius - l'Onyar, si més no-.

    Salut i rebolica!

Valoració mitja: 10

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de natasha

natasha

65 Relats

275 Comentaris

73062 Lectures

Valoració de l'autor: 9.57

Biografia:
Vaig néixer una matinada d'agost del 1988 a la ciutat dels quatre rius (Girona).
Química professionalment parlant trobo en les lletres el meu millor refugi, on plasmar sensacions, desfogar-me durant un mal dia o volar pels núvols... escriure s'ha converit en una forma de deixar anar allò que penso però que no dic.
El meu camí seria més feixuc sense els amics i la família.
Gaudeixo amb una bona musica, un bon llibre, una conversa, el bàsquet o amb la simple tranquil·litat davant del mar.

si teniu alguna cosa a dir: judithgirona@hotmail.com

*tot comentari o crítica serà benvingut