Contradiccions

No m'hi vaig poder negar, per això em vas trobar esperant-te a l'aeroport, amb un rebombori considerable a l'estómac. Els teus pares no podien venir a rebre't i com que la bona sintonia entre nosaltres dos anys enrere era innegable algú que no era jo va decidir que em faria il·lusió retrobar-te en aquelles circumstàncies (hagués estat cert si el temps no ens hagués passat factura...). Aterraves de Washington després de mesos treballant-hi com a físic en una important multinacional, ara però, el trasllat era definitiu.
Sola i envoltada d'un anar i venir de gent recordava mesos abans de la teva marxa, tardes de confessions de dos bons amics que més enllà d'una família compartien aficions, silencis, formes de veure la vida... a mi em fascinava de tu el món del què vivies, les ciències... tu deies que el pas del temps s'alentia quan ens asseiem entre coixins així que el rellotge marcava més de les set.
No obstant això aquest dos anys ens havien canviat, potser massa i tot. Ja no esperava tardes de regal ni em passava matins entre apunts... gaudia del dia a dia als laboratoris, escapades a indrets propers i els somriures en tardes de tertúlia... en tu hi havia pensat els primers mesos, t'enyorava i preguntava si hi havien noticies però aviat ens va quedar clar a tots que eres fora i que el poc contacte amb casa era, també, el que n'esperaves per motius que només tu sabràs i entendràs.
En obrir-se la porta d'arribades i veure'm allà vaig tenir clar que tenies la mateixa sensació agredolça que jo... no m'esperaves a mi! Vam fer els primers metres entre la terminal i el cotxe entre silencis i paraules tòpiques. Por? Temor? Girona quedava a cent quilòmetres i, o trèiem conversa o allò seria del tot frustrant. No va costar... hi havia tan per explicar que Washington i la teva feina em van em van acabar meravellant fins i tot a mi que no havia viscut res de tot allò.
Arribàvem, altre cop silencis... "abans d'anar a casa desvia't, vull pujar als Àngels" Em vas descol·locar de cop. "Als Àngels?!" allà on la ciutat s'empetitia i on anys enrere pujàvem quan volíem fugir de tot, on parlar era el menys important, allà havíem passat llargues estones sense dir-nos res, cadascú al seu món observant l'horitzó (com si en ell trobéssim respostes)... No vaig dir res hi vaig fer via amb temor... les històries passades millor no tocar-les.
Un cop dalt la conversa de coneixements i ciència s'havia perdut, em vas mirar i em vas dir "En Marc ha fet sort de tenir-te al costat, ja no ets una nena que fa castells amb les somnis, ara vius realitats construïdes" em vas deixar muda, també t'havia arribat allò a l'altre cantó de l'oceà? Així també en coneixies el final "fa tres mesos que ho vam deixar" et vaig dir amb un fil de veu just per afegir "A tu segur que tampoc t'ha anat malament..." traient ferro a mots que em feien trontollar. No vas contestar, vas mirar l'horitzó, vas agafar aire i "t'he trobat a molt a faltar!". Allò no em podia estar passant a mi, no tocava, aquella història havia quedat lluny el dia que havies decidit agafar l'avió...al meu cap aquelles paraules ressonaven mentre m'intentava repetir que només eren mots, que de ser cert m'haguessis trucat, escrit, hagués tingut noticies teves... No havies deixat de mirar-me, et vas apropar i ens vam besar...
"Marxem s'està fen tard i a casa teva no es creuran un retard de tres hores" Què esperaves que et digués?... en altres circumstàncies seria la persona més feliç del mon però havia arribat el moment de seguir endavant, controlant i no deixant-se portar ni per contradiccions ni pel passat. Ara, com a mínim, sé que era recíproc.
Cada 25 de desembre ens asseurem a la mateix taula... de tan en tan encara pujo al mirador i... somric.