Continuar

Anem per la tercera volta, estic a punt d'atrapar-la, bé, de ser-li companya de cursa, però ella ho veurà com si l'atrapés. Tants sols no vull anar sola i ella que està patint tampoc no ho vol, però li molesta que l'atrapi.

Observo el seu desgast, no pot més, ara comença a cridar,-no puc- diu, -ho deixo-, no li faig ni cas, si li digués que no, seria jo qui gastaria energies, cal continuar, ho tinc clar i crec que amb l'exemple és com millor es predica.

La passaré, i l'avançaré, a més em molesta molt sentir els seus crits de dolor, són seus i vol fer-los meus també, però jo no ho permetré. Pateix, però no embrutis els meu silenci desagraïda!, penso, bé, no, no penso això, l'ajudaria, però seria un error, és una trampa.

Cal continuar i bandejar la compassió errònia.
Jo també estic cansada, molt cansada, però sé que aquesta cursa s'acaba i hauran altres que també s'aniran acabant i algunes que duraran fins al final, no ho vull pensar, perquè cansa molt, i seguiré sense dir que no puc, fins al final, conec el terreny. Quan arribem li faré una abraçada, bé si no em veu com la seva rival, és clar.

Ja està, hem arribat al final. Quin temps has fet? M'ha dit, sap de sobres que menys que ella. Ho sabia, vaig fer bé de no consolar el seu cansament amb paraules perquè mira a què li dóna importància. Me'n vaig no cal fer cap abraçada, no em surt.