Conte de por

RES.
Res. Sense mi no ets res. I ho saps. Ho saps des del dia que em vas conèixer. Què eres? Ja t’ho dic jo: una merdosa caixera de supermercat. M’estàs escoltant? Mira’m quan et parlo! Una merdosa caixera de supermercat! No ets res. Res! Em necessites. No pots viure sola. Què faries sense mi? Necessites algú al teu costat i jo sóc l’únic imbècil capaç d’aguantar-te. On vas amb aquest careto? Però un dia d’aquests agafo la maleta i me’n vaig. I aquí et quedes. Ja estic fins als ous de tu. Si és que… mira’t… dóna’t una ullada al mirall. Et sembla normal la roba que duus? Ho vas ensenyant tot i després dius que sóc gelós. Però si se’t veuen les tetes! No és normal, collons. No és normal! Mai veig a altres ties així pel carrer. Ah, clar, sí… les de les cantonades van així. I aquesta faldilla? Així no surts al carrer. No em dóna la gana que surtis així! Què diran els veïns? Vols que pensin que ets una meuca i que et tinc mantinguda? No fotis. Canvia’t ara mateix! Ho començo a notar. Se m’està pujant la sang al cap i acabarem malament! Després vas amb el rotllo que sóc violent i tota aquesta merda. Violent? Ets tu qui em provoques! Com estaries si arribessis a casa cansada del treball i veiessis que la teva parella, que ha estat tot el puto dia tocant-se els ous, no t’ha fet el sopar? O que ni tan sols ha tingut cinc minuts per planxar-te la camisa? Violent? T’estimo. Sóc tan imbècil que encara segueixo enamorat de tu. Potser és perquè em dónes pena. Encara et veig al supermercat… pip… pip… Tot el puto dia passant productes per la maquineta. Pip… pip… Suportant a les marujes per un sou de merda. Pip… pip… Ets una dona afortunada. Sense mi encara estaries amb el pip, pip dels collons. Ara ets feliç al meu costat. Tens una família que cuidar i això per a les dones és el més important. La maternitat us posa com boges. Bé… la maternitat i la perruqueria. Perquè et passes el sant dia a la perruqueria, amb les teves amigues, amb les feministes, criticant al teu marit, dient que sóc violent, que no et comprenc, que ja no t’estimo. I quan no estàs tirant de VISA, et passes la resta del temps penjada del telèfon. Només has de mirar la factura. De què cony parles amb la Laura? Perquè suposo que parles amb ella. No tindràs un amant? Ja, ja, ja. Un amant? Però qui voldria… Un moment… Per què em mires així? A què ve això? Et veus amb algú? No m’ho puc creure! M’estàs posant les banyes? Respon! M’estàs posant les banyes? No fotis! D’acord? No fotis! Qui és? El conec? Si és que sembla la puta cançó del Perales. No, no m’ho crec. Sí? És que sóc un imbècil. Em passo el dia treballant, aguantant la merda dels meus caps i m’ho pagues així. Et vesteixes com una puta, no em fas el sopar, no tens ni cinc minuts per planxar-me la roba… i a sobre, em poses les banyes. Tu a mi no em fas això! Què pensarà de tu la nostra filla? Ja t’ho dic jo. Pensarà que no l’estimes. T’odiarà la resta de la seva vida.
Què? Estàs fent la maleta? On aniràs? Si no tens on caure morta. Fica-t’ho al cap. Sense mi et moriràs de fàstic. A més… què cony… ets meva. Recordes? Sóc el tipus de l’altar, el de les alegries i les tristeses, el de junts fins que la mort us separi. Això no val res per a tu? Et vaig treure del supermercat, t’he donat tot el que has volgut: una filla, una casa, un futur. I m’ho pagues així? Ho començo a notar. Se m’està pujant la sang al cap i acabarem malament! Vine aquí! M’escoltes? Mira’m quan et parlo! Deixa aquesta puta maleta al terra! Seu i parlem! Ja em calmo… estic millor. Però on vas? Te’n vas amb aquest com cony es digui? I què creus que farà? Quatre polvets i després, quan es cansi, et deixarà per una altra més jove. Que ja no ets una nena! I llavors, què? Ja t’ho dic jo. Tornaràs aquí com un gosset, amb la cua entre les cames, demanant que et perdoni. Què ja ho tens decidit? Molt bé. I ho has decidit tu soleta o ho has consultat amb l’eixelebrada de la teva amiga? Aposto a que Laura t’ha omplert el cap de merda. Ella és qui t’ha convençut de que sóc violent. Aquella vegada se’m va anar la mà. És cert. Però vas ser tu qui em vas provocar. Davant de la meva família i en el dinar de Nadal! A què va venir això de que no havia aconseguit l’ascens perquè no sabia idiomes? No em van ascendir perquè van fer una reestructuració de plantilla i no tocava llavors. Però el meu cap m’ha promès que em té en ment i que la pròxima vegada sóc el candidat número u. I tu deixant anar aquesta merda en ple Nadal, davant del meu germà i de la meva mare. Que després se’m va anar la mà? Què volies que fes? Admet que et vas sentir culpable. Te’n recordes? En urgències vas dir que t’havies caigut per les escales. Això va estar molt bé. Ho vas dir amb aquesta veueta d’ocellet. He caigut per les escales.
Et prometo que canviaré. Ho juro. Canviaré. No, no estic plorant. És que se m’ha ficat alguna cosa a l’ull. No em deixis. Si us plau. Canviaré. Ja sé que de vegades se m’ha anat la mà. És cert. Perdona’m. He madurat. Ja no sóc el d’abans. Te’n vas? Ja ho has decidit? Em cago en la… ! Què faré si em deixes? Et juro que t’estimo. Canviaré. T’ho prometo. Sense tu no sóc res.
TOT
Tot. El teu pare ha estat tot per a mi. Encara que et sembli estrany, jo estava enamorada quan em vaig casar. Sí, ja ho sé… això ho diuen totes. Però en el meu cas és cert. Em vaig enamorar com una boja del teu pare. Què vols que et digui? Que tinc mal gust? De nuvis el teu pare era una joia. Atent, amable, seductor. Mai deia una paraula més alta que una altra. Estava pendent en tot moment de mi. Mai m’havia sentit així. Per a ell era… tot.
Vam viatjar molt. Suposo que has vist la nostra maleta, la de les fotos. Sabia que m’agradava viatjar i, quan teníem un parell de dies lliures, anava corrent a una agència de viatges, comprava bitllets d’avió i ja ens tenies als dos en qualsevol aeroport. Era tot tan maco!
Que quan es va espatllar? És difícil d’explicar. Ens vam anar fent grans i, vulguis o no, les energies no són les mateixes. Després, vas néixer tu i llavors la cosa es va complicar. No vull que et sentis malament pel que et vaig a dir però ja ets major d’edat i suposo que m’entendràs. El que va passar és que jo volia ser mare, però ell no estava molt per la tasca. El teu pare sempre ha estat molt independent i això de no poder sortir tant com abans, els còlics de mitjanit amb una bona ració de plors de bebè o haver de canviar bolquers no estava fet per a ell.
Al principi no li vaig donar importància. El veia distant i, inclús, amb un punt d’antipatia que no coneixia. De mica en mica, les coses anaven canviant. Cada dia arribava més tard de la feina. Les excuses resultaven realment increïbles. Tanmateix, en cap moment vaig pensar que tenia una amant. No ho sé… suposo que és una mena de sisè sentit. El que sí vaig notar és que el seu alè feia pudor d’alcohol. Mai havia estat una persona que li agradés beure. Ja saps… alguna cerveseta i un gotet de vi per dinar. Fins que un dia va arribar totalment borratxo. M’ho vaig prendre a broma. Potser es tractava d’un mecanisme de defensa per evitar qualsevol conflicte amb ell. Que si li vaig dir res? No, és clar. A l’endemà no vam parlar. Però el pitjor encara havia d’arribar. Perquè al dia següent la mateixa història, i a l’altre, i a l’altre…
La primera bufetada? Va ser un dissabte a la nit. Ho recordo perfectament. Va arribar prop de les tres de la matinada, amb una bufa històrica. Feia pudor a vomitats. Estava ple de merda fins a les orelles. I, a sobre, li havien robat la cartera. Llavors vaig esclatar. Li vaig amenaçar amb marxar-me de casa. El que va succeir després mai l’oblidaré. Es va aixecar com va poder del sofà i em va clavar una bufetada que de poc em fa caure al terra. Que per què no el vaig denunciar? Posa’t en el meu lloc. No tenia on anar. No treballava. No tenia estalvis. Què volies que fes? Tu encara dormies al bressol! Vaig pensar que ho podria arreglar, que ell no era tan dolent i que la culpa era de l’alcohol. Creus que sóc molt ingènua? Potser sí. Però també estaves tu. De fet, tots aquests anys he aguantat per tu. Sí, no em miris així. No, és clar. Tu no ets culpable de res… no vull que et sentis malament, però tard o d’hora t’ho havia de dir. Que si encara l’estimo? No, crec que no. No posis aquests ulls de perdonavides. És clar que no sé si l’estimo o no! El teu pare està malalt! Això és una malaltia!
Mira, filla. La vida és molt complicada. Això no és una d’aquestes pel·lícules amb les què plores amb les teves amigues al cinema. No sóc capaç d’explicar-te perquè no m’he anat abans de casa. Sí, potser ho hauria d’haver fet abans… potser sóc culpable de suportar tantes humiliacions… però és el meu marit… i, a més a més, i encara que tu no l’estimis, és el teu pare.
Que tinc por? És clar. Potser ets massa jove per saber què és la por… però, tard o d’hora, ho sabràs. Llei de vida. Tindràs por a perdre el que tens o, pitjor encara, a perdre el que ets. És molt fàcil donar lliçons morals quan no hi ha res a perdre però, creu-me, em jugava el nostre futur.
Si tinc por? Tothom té por. Tot és por.