Confusió, com més lluito més em confonc.

Em sap molt de greu la tragicomèdia: rabiar, plorar i voler alhora, plorar i posar cara de no desig alhora, quan el que seria coherent seria somriure i expressar la voluntat del sí alhora, no puc, no em surt i no ho escric més clar perquè tampoc no em surt. Em sento castigada de desitjar el que desitjo, i si no ho tinc, encara me n’alegro fins el proper embat del desig que ataca amb una força bestial i em fa perseguir el que no em convé, el que em desanima, allò que poc a poc ha anat construint una formosa sensació de desànim però que encara no està prou viva per fer-me sentir el rebuig evident. És una bogeria, un ridícul, un navegar sense rumb, una ràbia, però no puc fer més en aquest moment, estic així.