CONFIA EN MI, ESTIMADA.

Dóna’m la mà i no em preguntes on anem,
confia en mi malgrat que no veges camí,
que jo sabré obrir pas d’entre tanta mala herba
encara que m’esgarrape els braços i em surten nafres als peus.
Confia en mi, estimada, i si et canses, abraça’m fort i sospira,
queixat, plora, però no em digues mai que no pots més, no mai!
Oh, Déu! Aquesta mà que estreny val més que la meva pròpia vida,
quant et vull! quant t’estimo! les forces no m’abandonen per tu...
Fugirem de cors orfes de sentiment i de tendresa,
d’aquesta societat d’envejes i d’odis que rebutja el cant dels ocells
i la pau dels seus missatges,
d’ens desanimats que ofenen la música de les veus i el seu silenci nu...
doncs ells no arriben a escoltar el so magnànim i incommensurable d’aquesta harmonia divina que genera l’origen que origina creació,
sols nosaltres som testimonis d’una sublim presència infinita i eterna
que aquesta mundanal humanitat traeix capgirant el sentit de l’existència.
I perden la joia del viure víctimes d’aquesta epidèmia
tecnològica pretesament omniscient i deshumanitzada
que ens acaça i ens angoixa dia a dia, estimada. Confia en mi!
Jo et portaré lluny d’aquesta mentida, d’aquesta podridura...
i a la vora del penya-segat, estreny la teva mà amb força!
Ens llançarem farcits de dolçor i tendresa a l’abisme sense fons, insondable, d’aquest misteri d’Amor i de Vida, de Creació,
i allà on brolla la seva font, sagrada, pura, inexhaurible,
ens abraçarem profundament amb el seu Univers.
Mira, estimada! aquesta és la Realitat... Som U!
Ara ja t’ho puc dir i em pots comprendre:
Fins que el cant no torne a la paraula no deixaré que trepitges aquell món,
no permetré que hostatges acords sense harmonia, et vull tant!
quedem-nos aquí i deixem-nos portar per l’esperit de l’amor,
aquí, en aquest minúscul univers nostre que ningú no adverteix,
doncs tothom neix amb ell, per ell, és aquest el seu fracàs...
i el nostre, estimada. Som U i ells no volen saber-ne res... quedem-nos aquí.